Quan la censura era matussera

Estava David Broncano (La resistencia, #0, Movistar +) entrevistant Fernando Trueba i en un moment donat li va suggerir si li vindria de gust dirigir algun capítol del seu programa. «Podries fer el que volguessis, fantasies teves, el que vulguis». I Trueba va respondre llavors: «En tota la meva vida només he dirigit un programa de tele. Es deia El peor programa de la semana»

¡Ahh! Es va quedar molt sorprès Broncano. És natural, quan això va passar ell devia tenir 9 o 10 anys. Però hauria d’haver aprofundit en el tema. Haurien pogut treure interessants conclusions comparant la censura a la televisió d’abans i la que es practica ara.  El febrer del 1994, que és quan va passar el succés, la censura era encara molt matussera. Molt barroera. Matussera.

Aquell programa el dirigien els germans Trueba (Fernando i David) i el presentava Wyoming. L’emetia La 2. Va durar poc. La rematada va ser quan van anunciar que havien convidat Quim Monzó. Als caps de TVE els va semblar intolerable aquesta presència. Acabava de protagonitzar Monzó (i Mikimoto) unes bromes en el Persones humanes (TV-3) cap a la infanta Elena.

Notícies relacionades

El ‘Col·lapse’ de TV3 i Juan del Val

L’Editorial de Cristina Villanueva: L’inici d’una gran aventura informativa molt més distesa, com un bon segon cafè

Els cercles del poder del quilòmetre zero ho van considerar una ofensa. En aquella època la monarquia de Joan Carles I era encara intocable. Tema tabú. El llavors president Pujol hi va haver d’intervenir i fins i tot fer equilibrismes davant de la família règia. Va ser el final d’El peor programa de la semana. Al seu lloc van emetre un refregit dels carnavals de les Canàries. Allò va ser un atropellament. Però va estar realitzat, a més, de manera tan estrepitosa que els damnificats van gaudir almenys de glorioses rodes de premsa. «Semblem Chabeli i Bofill» declarava Wyoming, en olor de multitud, amb punxant sarcasme irònic.

¡Ah! Hauria sigut lluminós que a La resistencia parlessin a fons del tema. La censura a la tele ha progressat enormement. Ara, amb les cadenes transformades en trinxeres, els vetos existeixen igualment, més fins i tot, però ja no transcendeixen. Censuren sense soroll. Els mateixos trinxeristes col·laboren en el procés. A cada parròquia hi ha llistes negres. Ningú dona un minut de tele a l’heretge. No existeix. Mediàticament, mort. Han arribat a un grau d’impunitat perfecta.