08 d’ag 2020

Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Nevenka Fernández, assetjada, agredida i exiliada

Ferran Monegal

Nova temporada de ¿Dónde estabas entonces? (La Sexta). Ana Pastor s’ha aturat en l’any 2001. Les torres bessones de Manhattan, l’arribada de Pau Gasol a l’NBA, la mort de Miguel Gila... I un cas, que jo tenia oblidat, i que agraeixo que ens l’hagi recordat: el de Nevenka Fernández, regidora de l’Ajuntament de Ponferrada, de 26 anys, la primera dona que es va atrevir a denunciar el seu cap assetjador, l’alcalde del PP Ismael Álvarez. Va guanyar als tribunals, malgrat que el fiscal en cap de l’audiència provincial la va tractar com si en lloc de ser la víctima fos una beneficiada. A aquest fiscal, José Luis García Ancos, van acabar expedientant-lo i retirant-lo del cas –cosa insòlita en aquells anys– per assetjament processal. El que va viure la Nevenka va ser un calvari. És important que aquest programa ho hagi recordat. Va guanyar als tribunals. Va quedar demostrat que va patir assetjament, persecució i agressions per part de l’alcalde. Però es va veure forçada a exiliar-se. L’últim que d’ella va transcendir és que vivia refugiada a Chester, al nord-oest d’Anglaterra. Una de les persones que més saben del cas és l’escriptor Juan José Millás. El 2005 va escriure la història. La va titular: ‘Hay algo que no es como me dicen: Nevenka Fernández contra la realidad’. Ara Millás ha participat en aquest programa i ens ha fet un retrat detallat, afinat i enormement meditable del que va passar a Ponferrada fa gairebé 20 anys enrere. Deia: «El seu món –era una dona de dretes– la menyspreava perquè havia denunciat la doble moral d’aquest món. I l’altre món, les esquerres, tampoc mai li van donar suport, perquè pensaven: ‘¡Que no hagués sigut de dretes!’. I la Nevenka es va quedar sola». O sigui, les trinxeres d’un costat la consideraven traïdora, i les de l’altre, que no era dels seus. És a dir, va guanyar als tribunals, però va ser condemnada a ser una empestada. Un pària errant.

Un altre aspecte, més meditable si és possible, és quan el programa ens va mostrar la reacció que hi va haver a Ponferrada. Ens van explicar que la immensa majoria la consideraven una mala dona que havia portat a la perdició un bon home. ¡Ah! Veient les imatges del poble aïrat contra ella als carrers, he pensat que si s’hagués produït allà un referèndum, el poble l’hauria condemnat, i no a l’alcalde. Votar és la màxima expressió de la democràcia. La tele de vegades ens ajuda a meditar.