Ana Botín va veure icebergs i va parlar del seu pare

Estic d’acord amb Jesús Calleja (Planeta Calleja, T-5 i Cuatro): el millor lloc per entrevistar un banquer és un paisatge de pannes de glaç i fred polar. Per això es va emportar Ana Botín, deessa suprema del Banco de Santander, a Groenlàndia. ¡Ah! Aquesta colossal banquera va disfrutar amb aquesta aventura a prop de l’Àrtic. Va plantar un pi, va navegar remant en un caiac, va caminar per llengües de glaceres i va ser testimoni directe del tremend canvi climàtic que està fonent enormes masses de gel, a una velocitat tràgica. I no va tenir objeccions a afirmar que la culpa d’aquesta catàstrofe és l’acció de l’ésser humà. Preciosa conscienciació. I esperançadora, tenint en compte l’enorme poder i influència que té aquesta dama. Però el moment potser més remarcable d’aquest viatge va ser quan va parlar d’Emilio Botín. ¡Ah! És curiós; mirant aquell paisatge de fred glacial, aquelles pannes de glaç tremendes, Ana Botín es va recordar del seu pare.

Calleja li havia preguntat per la fusió del Santander amb el Central Hispano i ella va dibuixar una gairebé imperceptible ganyota amb els llavis. Va dir: «El meu pare em va trucar un diumenge i em va dir: ‘Agafa les teves coses i marxa; si no, no hi ha fusió’ [...] La manera en què ho va fer em va causar bastant mal [...] I més encara en una junta d’accionistes, en la qual em va deixar bastant... regular». I va acabar exclamant amb tristesa en el semblant: «S’ha de tenir una mica de... sensibilitat». És molt remarcable aquest instant. Aquesta intimitat aflorada per part d’una persona importantíssima en el món de l’economia i les finances, que ha sigut educada en l’art d’encriptar els sentiments, aquest breu esclat interior, els deia, és d’una raresa extraordinària. Va tenir, en canvi, paraules afectuoses i entranyables cap a Alfredo Sáenz, que va ser tants anys el número dos del Santander. ¡Ah! Suposo que els meus estimats col·legues experts en el món bancari dibuixaran sobre aquest tema apassionades anàlisis.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Un altre moment va ser quan va advertir que des del 2012 el seu banc ja no desnona ningú. Ada Colau li ha aconsellat que viatgi menys a Groenlàndia i més als barris on els desallotjaments encara són una realitat. Ana Botín per fi ha trencat aquell lema dels grans banquers que diuen que de la tele se n’ha de fugir, perquè el calé no vol soroll. ¡Ah! Tenint en compte la raresa del cas, Mediaset va entrar en vibrant excitació i va passar el programa, simultàniament, per Tele 5 i per Cuatro.