Mediaset, porta giratòria de polítics

Sabíem que l’imperi Mediaset s’havia instituït fa temps en oenagé de criatures carn de canó sense ofici ni benefici. Gent que espera als subsols de Tele 5 i aspira a ser farcit en ratomàquies i realitys. És un material rostible que allotja la il·lusió d’anar sobrevivint gatejant per la gàbia i fent poses. Ben mirat, Mediaset compleix una funció social: evita que tot aquest personal acabi a l’atur o en la indigència més absoluta. Ara aquest imperi ha ampliat la seva acció benèfica i comença a instituir-se en porta giratòria de polítics caiguts en desgràcia o dimitits. Per exemple, Cristina Cifuentes ha fitxat pel programa d’Ana Rosa. La seva primera intervenció ha sigut, com és natural, contra Sánchez, per haver abraçat Iglesias  sense haver-ho comunicat prèviament a Felip VI. Segons ella, és una falta d’educació i un exemple de mal gust. O sigui, en política no abracis ningú si la monarquia no te’n dona permís.

Però l’exemple més suggestiu és el de Juan Carlos Girauta, que acaba de ser contractat com a estrelleta i entertainer a Todo es mentira (Cuatro). ¡Ah! Girauta és una criatura de verb afilat, enginyós i divertit. En el programa li van recordar el seu currículum. Va començar sent comunista, branca maoista, és a dir, Partit del Treball. Es va passar al PP «per admiració a Alícia Sánchez-Camacho». Es va fer socialista «per afecte a Jordi Solé Tura». I, finalment, va recalar a Ciutadans per devoció a Albert Rivera.  ¡Ah! Una trajectòria així, tan completa, només la iguala Jorge Verstrynge. Li deia Girauta a Risto: «Sense Rivera he perdut l’interès per la política». I Risto va postil·lar: «L’interès es perd quan perds l’escó de diputat, ¿veritat?». ¡Ah! Que cruel que pot ser el sarcasme televisiu. Però el més gros del seu debut ha sigut el souvenir que ha dedicat a Inés Arrimadas. Ha dit: «Valenta sí que ho és. Però això de ser líder... Encara s’ha de veure». O sigui, potser ens estava insinuant que hi haurà acarnissada guerra de candidatures.

Aquí el que és bonic és que Mediaset vagi obrint portes als descavalcats de la política. És veritat que no és la ganga d’una butaca al consell d’Endesa, Gas Natural o Telefónica. A la tele paguen molt menys. Però la càmera t’enfoca, et coles en milions de llars sense demanar permís, et veuen, i això, en un país on no compta el ser sinó l’aparèixer, és com si t’hagués tocat la loteria.