La dama que va quedar 'flaixejada' per Rufián

Apassionant cas el que va sorgir l’altra nit a El objetivo (La Sexta). Ana Pastor va posar Gabriel Rufián davant una grada plena de ciutadans i ciutadanes perquè contestés les preguntes que li formulessin. I de sobte es va aixecar una senyora resident a Mataró, Cristina Cárdenas, de 48 anys, va agafar delicadament el micròfon que el programa li brindava i va exclamar, notablement emocionada: «Vostè i jo, senyor Rufián, tenim una història molt bonica que vostè encara no sap», i després d’aquest preàmbul va passar a relatar el cas. Va explicar que al principi, quan veia Rufián per la tele, no li agradava. Va dir: «Jo pensava: ‘aquest xulo, el xulo aquest...’» i apagava de seguida el televisor, perquè no el suportava. Fins que de sobte el va veure el juliol passat, en aquella memorable sessió del Congrés dels Diputats, «quan vostè es va dirigir a Iglesias i a Sánchez, ¡i em va ‘flaixejar’, senyor Rufián! Vaig quedar totalment ‘flaixejada’. Em vaig emocionar. Aquell dia va canviar la meva manera de veure’l. ¡Vaig quedar encantada!». ¡Ahh! La cara que li va quedar a Rufián va ser impagable. No sabia si amagar-se sota terra o córrer a abraçar la dama.  Home, el cas és molt bonic. L’expressió que va fer servir la senyora de Mataró, flaixejada, lingüísticament és molt encertada. En la història dels enamoraments clàssics, amb Cupido pel mig, se sol parlar d’enamorament sobtat. En aquesta ocasió, tractant-se d’una història d’amor que neix de la contemplació de Rufián a la tele, això de ‘quedar flaixejada’ és d’una precisió admirable.

Quan Gabriel Rufián feia aquelles vistoses ‘performances’ al Congrés dels Diputats, enarborant grillons i dient «Tant de bo un dia un tal M punt Rajoy estigui amb un d’aquests», o quan treia una impressora i exclamava «Aquesta no imprimeix bitllets de 500, aquesta és una impressora republicana», quan executava aquests números, des del meu punt de vista tan perfectes com a escenificació de la denúncia en clau d’espectacle, té poca rellevància que a la senyora de Mataró no li agradessin. Aquí el que és interessant és que de sobte, a partir del juliol, Rufián comencés a sortir a la tele en forma de gran estadista, exigint la unió dels líders per a la governabilitat de l’Estat, en lloc de pensar a separar-lo. ¡Ah! És admirable, aquest canvi escènic. Aquí coincideixo amb la dama de Mataró: flaixejats és la paraula.