Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Cayetano, un xinès a la tribu dels zulus

Ferran Monegal

L’any passat, per aquestes mateixes dates, TVE-1 va estrenar la primera temporada de Lazos de sangre amb un gran documental, retòric i altisonant, sobre La saga de los AlbaAra, 12 mesos després, en la segona temporada d’aquests pomposos llaços, acaben d’emetre La saga de los Martínez de IrujoO sigui, una altra vegada els Alba. Home, a mi em sembla que aquesta insistència és una obcecació. Pur vici, francament. Crec que la gran televisió pública de l’Estat hauria d’anar amb més cura. L’entrega d’aquest any s’ha centrat, més que en la duquessa Cayetana, en el seu primer marit, Luis, i sobretot en els seus fills Carlos, Alfonso, Jacobo, Fernando, Cayetano i Eugenia. Han anat apareixent, per separat –menys Jacobo i Fernando–, i han anat explicant, cadascú a la seva manera, com els ha anat en el si d’una família tan colossal. Tot això amb repunts del programa que deien: «No són una saga, ¡són una estirp! [...] ¡Són éssers humans, amb les seves debilitats!», i cosetes així, campanudes i emfàtiques, com si es tractés d’un gran reportatge en paper couché amb fotos animades.

La personalitat de l’actual duc de la saga, Carlos, ha quedat explicitada quan va parlar del seu germà Alfonso. Va dir: «S’assembla al meu pare, però és menys fi. Jo m’hi assemblo en els aspectes bons i en els dolents; Alfonso només en els dolents». O sigui que Alfonso deu haver tingut una alegria bàrbara escoltant el seu germà Carlos. Però qui s’ha deixat anar més ha sigut Cayetano. ¡Ah! Cayetano  el tens 15 minuts en pantalla i et fa tot un repertori emocional. Plor, rialla, dolor, eufòria, enfonsament, resurrecció, tot en un plisplàs. Com a criatura televisiva és un diamant. Va explicar com el pegaven les ‘nanis’, amb vares de bambú i bufetades; com la seva mare vivia en un altre món i no s’ocupava; com el turmentava Jesús Aquirre, el padrastre; com el seu germà Carlos està portant la Casa d’Alba per camins que no comparteix. I va concloure:  «¡Jo no tinc res a veure amb els meus germans! ¡És com posar un xinès en una tribu de zulus!». ¡Ahh! Això en la televisió és impagable.

I Boris Izaguirre, en el paper de pintoresc presentador i amable acompanyant, s’asseia al seu costat en un sofà, s’anava autosubjugant, i exclamava: «¡M’encanta! ¡És meravellós! ¡Hem descobert que els nobles també ploreu!». Home, jo crec que TVE, en efecte, hauria d’anar amb compte i evitar ruboritzar tant el personal.

Temes: TVE