1.001 ninots assassins

Maresmes del Guadalquivir. Enrenou d’alegres i descalces senyoretes. Agafades a una tela blanca , en rotllana, mantegen un ninot farcit de drap i serradures. Si fossin a València en lloc de ser a Sevilla, semblaria una d’aquelles estampes de Sorolla quan a la platja de la Malvarrosa pintava banyistes. ¡Ah! Que delicada –no em canso de repetir-ho– és aquesta sèrie, La otra mirada, que emet TVE-1 La otra mirada. És una delícia. I, sobretot, té un nervi feminista magnífic.

Aquesta setmana la professora Teresa ha explicat a les alumnes de l’acadèmia de senyoretes la història d’aquest dibuix de Francisco de Goya y Lucientes, il·lustració sobre cartró per a tapís, titulat El pelele. Els explica que una vegada a l’any –només una, això sí–, diumenge de Carnaval concretament, una vella tradició permet a les dones reunir-se en rotllana, en grup, i mantejar un ninot de drap que durant l’any hagin cosit. “El ninot simbolitza l’autoritat. I a nosaltres se’ns autoritza, una vegada cada 12 mesos, que llancem el ninot pels aires i ens puguem rebel·lar una miqueta”, els diu laTeresa a les nenes. I, com ho poden comprendre, en aquella aula l’alegria va ser indescriptible. Es van posar totes a cosir, molt de pressa. Van acabar el ninot en un tres i no res. I llavors es va produir l’escena de la vora del Guadalquivir, totes mantejant el ninot, com una festa de la rebel·lia.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

He d’advertir, els que no coneguin la festa del mantejament del ninot, que a la Comunitat de Madrid aquesta tradició perviu. Abans va ser més guerrera i reivindicativa. Hi va haver anys en què al ninot li posaven cara. La d’algun cacic, o polític cafre, que s’havia guanyat la repulsa popular. Avui ha derivat en una festa bulliciosa, innocent i gairebé infantil. No és aquest el sentit que la Teresa transmet a les seves alumnes. En ple Carnaval, al ball de les disfresses i les mascaretes, el mantejament del ninot era l’única –i puntual–explosió de queixa, de reclamació de justícia, permesa.

Aquesta sèrie, que transcorre en els anys 30 del segle passat, reflecteix, amb gran intenció i mestria, la pena de ser dona, per ser dona, en una societat enormement masclista. Ha sigut una elecció oportuna la de TVE. L’aplaudeixo sense reserves. Ha emès aquest capítol la setmana en què, fent el macabre compte dels crims, surt l’esborronadora xifra de 1.001 dones mortes en mans de 1.001 ninots assassins.