Les estrelletes del frontis de la Pedroche

Cristina Pedroche es va queixar amargament (Retratos con alma, TVE-1) que, quan és a la platja amb la seva parella, en topless, i es fan uns ‘selfies’ i els pengen en la xarxa, “jo he de dibuixar dos estrelletes als meus mugrons, mentre que ell, no. Ell pot pujar els seus mugrons en la xarxa, tranquil·lament”. I va afegir: “El meu cos és meu i puc fer amb ell el que vulgui”. ¡Ah! Té tota la raó. Aquesta conversa que va mantenir Pedroche amb Isabel Gemio va ser lluminosa. La primera part, en què reivindicava el dret al seu cos, el mateix dret que tenen els homes al seu, és impecable. Ningú pot obligar ningú a posar-se estrelletes al frontis. Però Isabel Gemio, que és llesta, va abordar després un tema més difícil. Li va preguntar per les colossals transparències que exhibeix en les campanades de Cap d’Any en la tele. Li va dir: “Des del feminisme et qüestionen. El teu discurs reivindicatiu no es correspon amb l’exhibicionisme que practiques la nit de Cap d’Any. No totes les presentadores surten com tu, gairebé sense roba”. I, després d’haver recordat amb admiració que aPedroche la segueixen més de 5 milions en la xarxa i que la seva popularitat és immensa perquè el 96% d’espanyols la coneixen,Gemiova afegir, suaument: “Si sortissis tapada fins al coll, ¿creus que tindries tant èxit?”.

¡Ahh! Va ser una trobada formidable. Dues senyores, cara a cara, que van començar parlant de les maleïdes estrelletes del frontis i van acabar amb un tema més profund, transcendent, i enormement paradoxal: la contradicció de qui deté un bonic discurs reivindicatiu i feminista i alhora basa el seu triomf, el seu èxit, en el fet de sortir transparentada ensenyant el bodyla nit de Cap d’Any.

Notícies relacionades

Una família amb 12 fills revela la xifra que paga l’any al supermercat: "Hem doblat les despeses"

Sonsoles i l’eutanàsia de la Noelia

A TVE-1 li va sortir una jornada televisiva rodona. Va començar amb la valuosa sèrie La otra mirada i va acabar amb l’extraordinària pel·lícula que va dirigir Laura Mañá el 2010: Clara Campoamor, la dona oblidada. Una nit temàtica que s’hauria de passar a les escoles. Si avui preguntéssim als nostres estudiants qui va ser Clara Campoamor, qui va ser Victoria Kent, per exemple, em temo que hi hauria un silenci general colpidor. I a tot això, ¿qui acabarà manant a TVE ara que tot són martingales i transaccions? ¿Cap a on la portaran els interessos, tant d’algun polític com d’algun destacat productor que espera obtenir-ne un bon profit? Atents.