EL LLEGAT D'UN GENI
Chicho: entretenir sense embrutar
D''Historias de la frivolidad' a 'El semáforo', passant pel mític 'Un dos, tres...', Chicho va demostrar que es pot fer una televisió divertida sense caure en la barroeria
zentauroepp6378767 teletodo elena ochoa y chicho iba ez serrador programa hable190607210733
«Sé com fer un xou de gran audiència, però m’avergonyiria». En aquesta contundent frase, que Chicho Ibáñez Serrador va pronunciar en una entrevista concedida a EL PERIÓDICO el 1997, es resumeix tota l’ètica i consciència professional d’un dels més importants creadors de programes d’entreteniment, un geni que, set anys després, també reconeixia amb tristesa a aquest diari que a la tele «proliferen les grolleries» i que ens està «malformant».
Però Chicho s’ha mantingut fidel a la seva idea d’entretenir sense caure en la grolleria. I així va ser el seu primer gran èxit: el, per llavors, revolucionari telefilm‘Historias de la frivolidad’ (1968), un gol divertit i enginyós a la censura franquista que va guanyar laNimfa d’Or del Festival de Montecarlo.Per cert, darrere de Chicho va quedar ‘El diablo sobre ruedas’, un treball firmat per un jove que prometia: Steven Spielberg.Steven Spielberg
«Sé com fer un xou de gran audiència, però m’avergonyiria»,
va dir en una entrevista
amb EL PERIÓDICO
Després d’aquest triomf, va estrenar a TVE el gran referent de l’entreteniment televisiu a Espanya, i un dels programes més importants de la nostra història audiovisual: ‘Un, dos, tres..., responda otra vez’(1972). Un xou fantàstic que va fascinar unaEspanya grisaque mai havia vist un espectacle tan brillant, entretingut, divertit i tan ben fet.
Amb la història d’‘Un, dos, tres...’ que en diferents etapes (més o menys brillants) es va mantenir en antena fins al2004, es podria fer un PERIÓDICO complet, amb les seves cicutes, secretàries, botildes... Però val la pena destacar només un exemple del caràcter inquiet de Chicho a la recerca de lainnovació. Després de l’etapa deKiko Ledgardi els seus rellotges, es va entossudir que el programa l’havia de presentar una dona (Mayra Gómez Kemp, un encertMayra Gómez Kemp); i també va voler que les secretàries d’ulleres grans i faldilles curtes fossin una mica més que floreros. I així,van començar (ja sense ulleres) a cantar, a ballari a patir la disciplina deGiorgo Aresuamb uns assajos interminables demusicals de Broadwayque van elevar encara més la categoria del xou.
El seu concepte de l’entreteniment bo,bonic i blanc es va mantenir amb els seus següents invents, com ‘Waku, waku’, malgrat l’indubtable risc de caure en la barroeria amb uns formats tan al límit com‘El semáforo’. Però on més va demostrar la seva categoria per arriscar sense perdre el nord va ser amb un altre espai revolucionari,‘Hablemos de sexo’(1990), el primer programa d’aquest tema que va portar a la famala sexòloga Elena Ochoa.sexòloga Elena Ochoa.
Se n’ha anat sense avergonyir-se de res.
