Miki: "La venda" és com Espanya ficada en una cançó"

És de Terrassa i té 23 anys. Miguel Núñez Pozo, conegut artísticament com a Miki, serà el tercer català a representar TVE a Eurovisió en les últimes tres temporades, després de Manel Navarro (2017) i Alfred Garcia, que va cantar a duo amb Amaia a Lisboa, el 2018. Fa nou mesos era un desconegut, però en uns dies el veurà actuar una audiència estimada de 200 milions de telespectadors arreu del món. És una de les grandeses d’Eurovisió. A la final del certamen defensarà junt amb tres ballarins i un parell de ballarines ‘La venda', cançó d’Adrià Salas.  La cita serà el dissabte que ve, 18 de maig.

Els dies previs al festival han de ser una bogeria...

Si soc a Madrid, un dia normal és aixecar-se entre les 7.30 i les 8.00, anar a fer ‘crossfit’ amb els ballarins i ballarines amb qui actuaré a Eurovisió i d’11.30 a 12.00, anem a l’assaig, fins a les vuit de la nit. I si hi ha promoció, m’aixeco, vaig al gimnàs amb els ballarins i després, fem promo durant tot el dia. 

¿Quatre hores de 'crossfit'? 

Crossfit perquè tot el que hi haurà a l’escenari requereix moltíssim moviment; la cançó és molt moguda i hem d’agafar molt fons. A mi ja m’agrada menjar sa i fer esport. Abans d’entrar en l’Acadèmia i Eurovisió, ja ho feia, però ara, ¡amb més raó!

Vostè volia dedicar-se a cantar.

Si soc al món de la música és perquè vull que un dia, quan canti una cançó escrita per mi, algú que l’escolti es pugui sentir identificat; que pugui dir ¡ostres!, ¡això m’ha passat a mi!; que digui ¡carai, que guai! ¡Que plori o rigui amb mi! Però el món en què estic ara mateix, que és el d’Eurovisió, no me l’esperava gens ni mica. No me l’esperava tan intens com és; entrevistes cada dia, tota la feinada que hi ha... En aquest segon has de mirar aquí, en aquest altre segon has de moure aquest dit... ¡És tot molt perfeccionista! És un món nou per a mi, però crec que és necessària tota aquesta perfecció; tant detall i tant control. 

I la fama, ¿com la porta?

No és gens fàcil. Quant a la vida personal, la intimitat es perd bastant, per no dir que no n’hi ha gaire, perquè tothom sap on ets, què fas i quan ho fas. Fins i tot sense dir-ho, ¡ho saben! I els preguntes: ¿com redimonis ho sabeu? Però al cap i a la fi, tota aquesta gent que et diu coses, que et segueix... ¡és d’agrair! Perquè després aquesta gent vindrà als teus concerts, comprarà els teus discos, escoltarà la teva música i et seguirà. Per això, no passa res per parar-se al carrer i fer-se una foto amb algú.

Assagen vuit hores al dia, ¿no l’acaba avorrint la cançó?

Encara no m’ha passat. És una cançó que m’agrada molt; tinc la sort que vaig a Eurovisió amb un tema que em representa, és el meu estil. I tot i que la toquem bastantes vegades, quan un es desanima, hi ha l’altre que li diu: «¡No, vinga, va!». I el mateix quan l’altre comença a decaure una mica. Ens anem recolzant els uns als altres i no ens acabem cansant mai d’escoltar la cançó. D’assajar, òbviament que sí; després de vuit hores, no pots més... 

La direcció artística de la seva actuació la porta Fokas Evangelinos, que ja ha treballat a Eurovisió. ¿Com és l’experiència amb ell?

Tinc molta sort. Des del primer dia no ha volgut que féssim res amb què no ens sentíssim còmodes. Em va dir que havia estat mirant vídeos meus a l’Acadèmia, que havia estat estudiant els meus moviments mentre menjava, mentre sopava, mentre actuava... Per crear una coreografia i una posada en escena que fos natural. A l’hora de vestir-nos, igual. ¡S’ha mirat com vaig vestit a totes les meves fotos d’Instagram i ja han triat una roba! La veritat és que estic molt còmode. 

Sembla fàcil...

Moltes vegades, abans de començar l’assaig i que arribin els ballarins, estic amb el Fokas una hora i mitja. I parlem molt; sobre què m’agradaria fer sentir a les persones quan m’escoltin, què significa cada frase... Per trobar la manera d’expressar sobre l’escenari tot el que diré amb les paraules: amb moviments, un somriure...

¿I quin és el missatge?

La gent, tot i que no entengui el castellà, sabrà de què va la cançó, ¡i això és molt guai! ‘La venda’ és molt fresca, divertida, mediterrània, ballable... I té un missatge molt clar: que hem de començar a estimar-nos més a nosaltres mateixos i de deixar de pensar si els altres ens estimen. «¡La venda ya cayó!» ¡Que et caigui la bena! Obrir els ulls i adonar-te que en la vida no només hi ha un camí bo i un altre de dolent, sinó que hi ha un únic camí, i és el que tu esculls. És el que a tu t’agradaria viure, deixant de banda prejudicis socials i el que no té importància si abans t’estimes a tu mateix. És com Espanya ficada en una cançó.

¿Ha pensat com serà actuar davant d’uns 200 milions de teleespectadors de tot el món?

Abans d’anar-me’n a dormir repasso tots els moviments per quedar-me tranquil per dir-me: ‘¡Val!’, ¡encara me’n recordo!’. I moltes vegades m’imagino com si jo fos l’operador de càmera que m’està gravant i... Hi ha nervis, és clar. ¡Molts!, perquè, si no, és com que haguessis perdut l’alegria de fer el que t’agrada. ¡I és guai! Penso que serà un moment espectacular. Seran tres minuts de glòria; tres minuts en què hi haurà 200 milions de parells d’ulls mirant-me, i he de demostrar que aquests tres minuts hauran servit d’alguna cosa.

¿És un seguidor del festival?

¡No!, ¡ni de conya! Si dic que soc eurofan seria un insult per als que ho són, perquè se saben fins i tot el peu que calçava la sèrbia l’any 1986, per dir alguna cosa. ¡És increïble!

¿Dona crèdit a la llegenda que tot és política i està pactat? 

Eurovisió és el que diu el seu nom: ¡Eurovision Song Contest! És a dir, és un concurs de cançons. ¡Literal! Jo al principi preguntava a membres del jurat espanyol: «¡Vinga va!, ¿a qui votarem aquest any?». I em responien: «¡Doncs hem d’esperar! Fins que no arribi el moment de veure les actuacions, ¡no sabrem què votar!». No hi ha ni politiqueig. 

De les cançons que competeixen, ¿quina és la seva favorita?

Itàlia és una de les favorites. També m’agraden molt Bèlgica, el Regne Unit, França i Noruega.

¿Té por de quedar en mala posició?

¡I ara! Em fa por tornar sense estar satisfet amb mi mateix. És a dir, amb la sensació de ‘¡merda, no ho he fet tant bé com podia fer-ho!’. Però bé; per això estem assajant 50.000 vegades cada dia; perquè no passi.

¿Què li han dit els últims representants de TVE al festival, Manel Navarro i Alfred Garcia?

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

El principal que em diuen tots dos és que és una experiència inoblidable, que coneixeré moltíssima gent que m’emportaré per a tota la vida. I mola moltíssim, perquè parles amb els de la República Txeca i resulta que tenim com a referent una cançó en comú, i després parles amb el de Suècia i ¡resulta que coneix el teu cosí! El millor que m’emportaré serà l’amistat i que disfrutaré cantant i compartint música.