Comèdia Pantoja, tragèdia Open Arms

Hi ha nits de tele molt cafres. La de dimarts, dia 7, ho va ser. I no em refereixo a la vergonya que vam passar amb el Liverpool - Barça. Em refereixo que, amb només dos clics al comandament a distància, amb només el fet d’anar prement dos botons i anar passant d’un canal a un altre, el cop, el contrast, era brutal. En La Sexta (El intermedio) va aparèixer Òscar Camps. ¡Ah! Cada vegada que Camps surt en algun programa no és perquè el torni boig sortir en pantalla. Cada vegada que apareix és perquè vol enviar un SOS, un crit d’auxili, a totes les consciències dels éssers humans. Acabava d’arribar de Lesbos, on l’embarcació de l’Open Arms està encallada, ancorada en alta mar. A aquest barco, carregat d’ajuda per als més 5.000 refugiats que malviuen sota plàstics, en barraques o tendes de campanya improvisades sobre els pedregars, a aquest barco, els deia, no el deixen entrar. Deia Camps, amb una contundència que ens retrunyia en l’ànima: “El port és buit, però per a nosaltres no hi ha ni un amarratge. Som molestos. Portem material sanitari, roba per als nens, per a les mares, per als avis, i 4.000 quilos de gel perquè puguin rentar-se. Però ens tenen bloquejats. Sembla que ens consideren el barco més perillós del Mediterrani”. ¡Ah! El missatge, el crit de socors, era com una daga que sortia des de l’interior de la pantalla: 5.000 persones no poden sobreviure sense aquesta ajuda humanitària que porta l’‘Open Arms’ i les autoritats el mantenen bloquejat.

Notícies relacionades

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió

Prement llavors l’altre botó del comandament a distància passàvem a un altre canal, ja sigui Tele 5 o Cuatro –és igual–, en què ens ensenyaven una altra illa. També hi havia allà uns anomenats Supervivientes. Però feien coses rares. En lloc de trobar-se en el més absolut desemparament, feien comèdia per contracte remunerat. La principal d’aquestes criatures, a 80.000 euros per setmana, anomenada Isabel Pantoja, cridava referint-se a un altre que es diu Carlos Lozano: “Ens té psicològicament martiritzades. Jo marxo. Me’n vaig, perquè, gràcies a Déu, ‘tengo p'a vivir’”. I llavors va aparèixer una xalupa i feien veure que se l’emportaven. Però al cap d’una estona tornava fresca i arreglada, i assegurava: “No abandono. Em quedo”, i aconseguien un repunt d’audiència molt gran. ¡Ah! Com els deia al principi, hi ha nits que la tele ens ofereix contrastos molt cafres.