Quatre germanes i un funeral

A mitjans de novembre de l’any passat hi va haver una escena de dol de mentida al cementiri de l’Almudena de Madrid. Sota una pluja fina que va anar creixent amb el pas dels minuts, a Blanca Suárez, Amaia Salamanca, Belén Cuesta i Macarena García se les va veure plorant desconsolades davant d’un fèretre coronat de flors sobre un fons de rostres compungits. Venien ganes d’abraçar-les i donar-los el condol, fins que el riure furtiu d’una d’elles, que va trigar pocs segons a encomanar-se, va descompondre l’estampa lúgubre i va delatar l’engany. Allà no hi havia més carn freda que el rodatge de ‘A pesar de todo’, que aquella tarda feia les últimes passes després de cinc setmanes d’escenes, focus i claquetes per ressuscitar el 3 de maig en el menú de novetats de Netflix.

Tampoc la pel·lícula és un drama, precisament. Al contrari. El quart llargmetratge produït enterament a Espanya per la plataforma –després de ‘7 años’, ‘Fe de Etarras’ y ‘¿A quién te llevarías a una isla desierta?’– és una comèdia d’embolic clàssica i canònica, fidel a les regles del gènere, protagonitzada per les quatre actrius en companyia de Marisa Paredes, Juan Diego, Maxi Iglesias, Rossy de Palma, Carlos Bardem, Emilio Gutiérrez Cabo i Tito Valverde.

Tot i que la trama es desenvolupa a Madrid i la coprodueix la productora espanyola Bambú, el film és l’antítesi de la típica espanyolada. Ni la seva factura traspua casticisme ni hi ha referències ‘typical spanish’, més enllà dels paisatges madrilenys que emmarquen les escenes. Inspirada en les comèdies britàniques amb toc romàntic i final feliç, la pel·lícula conté els elements idonis per agradar a Calatayud tant com a Vladivostok. Al cap i a la fi, hi poden accedir els 137 milions d’usuaris que Netflix té repartits per tot el planeta. “Prefereixo no imaginar-m’ho. M’agafa un atac de pànic només de pensar que em pot veure tanta gent”, sospirava Belén Cuesta evocant la idea de la ubiqüitat vestida de rigorós negre de vetlla.

Tret d’aquest detall, res permetia distingir el rodatge d’‘A pesar de todo’ de qualsevol altra producció cinematogràfica de mida mitjana. “Bé, sí, pel fet de tractar-nos tan bé. Es nota que a Netflix hi ha bon pressupost, ens porten cada dia un càtering que està de mort”, afegia entre rialles l’actriu, que ja coneix “els luxes” de la plataforma de pagament per la seva participació a ‘Paquita Salas’, la segona temporada de la qual va anar a càrrec d’aquesta productora.

Enterrament sota la pluja

El dia del cementiri, l’única preocupació que flotava en l’ambient la posava la pluja i la seva amenaça d’acabar arruïnant l’escena de l’enterrament, però a aquesta angoixa s’imposava la bona sintonia que es palpava en l’equip, format majoritàriament per dones. “Segur que això ha influït en la calma que es respira”, observava Blanca Suárez parlant sobre un repartiment farcits d’actrius protagonistes i d’un equip tècnic capitanejat per Teresa Fernández Valdés, responsable de la productora Bambú, i l’argentina Gabriela Tagliavini, directora de la pel·lícula, que es desfeia en elogis parlant de les seves “noies” sota l’envelat que va caldre improvisar per protegir els monitors de la pluja. “És increïble el magnetisme que tenen, la càmera les estima”, deia assenyalant Suárez, Salamanca, Cuesta i García, radiants totes malgrat estar simulant una escena de dol.

Totes quatre es coneixen d’anteriors produccions –Salamanca i Suárez van compartir repartiment a ‘Fuga de cerebros’; Cuesta i García, a ‘La llamada’ i ‘Villaviciosa de al lado’– i aquesta complicitat també influïa en l’ambient d’esbarjo que es respirava en el rodatge. “Han sigut cinc setmanes divertidíssimes. Compartim un humor semblant, ens fan gràcia les mateixes coses i hem rigut sense parar, la qual cosa s’agraeix quan fas una comèdia, perquè aquest bon rotllo acaba transmetent-se a l’altre costat de la pantalla. Ens ha costat rodar les escenes en què apareixem enfadades entre nosaltres”, confessava Amaia Salamanca, condemnada, fora d’escena, a exercir de “germana gran” de les altres tres per motius biogràfics. “En la vida real tenim edats semblants, però jo soc l’única que té fills i, tot i que sembli que no, es nota. Sovint les sentia utilitzar un llenguatge juvenil que em feia sentir una àvia”, deia sospirant l’actriu.

Ja els convenia portar-se bé, ja que la pel·lícula es basa pràcticament en elles, i la càmera segueix els seus passos a tota hora. No hi ha ni una seqüència en què no n’aparegui una, o totes quatre. La cinta arrenca amb l’escena final del rodatge, la de l’enterrament. Fins a aquest cementiri les ha portat l’avís de la mort de Marisa Paredes, mare de totes elles, que a la seva mort els ha deixat una sorpresa pòstuma: en un vídeo gravat abans de desaparèixer, els anuncia que l’home a qui anomenaven pare (Juan Diego), no és el seu veritable progenitor, sinó que totes quatre van ser concebudes per quatre homes diferents. Hauran d’esbrinar les seves identitats si volen accedir a l’herència. El vodevil està servit.

La resta de la pel·lícula, la ‘première’ de la qual va tenir lloc en el passat Festival de Màlaga, és la gimcana que les perplexes germanes han de completar per descobrir qui són els seus autèntics pares. En aquest recorregut afloraran les diferències que les separen per caràcter, gustos i expectatives vitals, totes engendrades per la mateixa mare, però cadascuna filla del seu pare.

Que parlin les actrius, que són les que millor coneixen els seus personatges: “La Sara és la més gran, i també la més seriosa i ambiciosa. Se’n va anar a viure a Nova York fa cinc anys, i allà ha triomfat com a empresària de la moda. Es va desconnectar de la família per dedicar-se a l’únic que li interessa, la feina”, explica Blanca Suárez sobre el seu paper en el repartiment, que és protagonista, a més, de la nota romàntica de la pel·lícula: el dia que va emigrar a Amèrica, el seu personatge va deixar penjant una història d’amor que torna a reviure quan torna a casa.

Tocs d’humor negre 

El revers irreverent i libèrrim de la correcta Sara és la Sofía, la del pírcing al llavi, a qui dona vida Amaia Salamanca. “M’he divertit molt fent aquest paper, pel sarcasme i per l’humor negre. La Sofía va a la seva bola, fa el que vol i no té pèls a la llengua, ni por del que pensi la gent. És l’artista de la família, viu a París i és lesbiana, però no té cap conflicte amb la seva sexualitat. El seu únic problema l’arrossega amb la idea del compromís estable amb una persona”, descriu la intèrpret.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Els personatges de Belén Cuesta i Macarena García també són la nit i el dia. “La Claudia és la més clàssica de les quatre. És l’única que s’ha quedat a Madrid, a prop de la seva família, i la seva personalitat és convencional i tranquil·la, no vol anar angoixada. També és la més puritana. De fet, se sentirà descol·locada quan les seves tres germanes irrompin en la seva vida per enterrar la seva mare i localitzar els seus pares”, explica Cuesta. García, la menor de les quatre actrius, també dona vida al personatge més jove. “La Lucía és la petita i sempre s’ha sentit fora de lloc en la seva família i a la seva ciutat. Va marxar a viure a Londres i és molt liberal quant al sexe. Sempre va sentir que la seva mare no l’estimava tant com a les seves altres germanes, i això li va obrir una ferida que ha d’afrontar a la seva tornada a casa”, explica l’actriu.

La pel·lícula relata l’excursió de totes quatre a la recerca dels seus veritables pares –s’admeten apostes entre els personatges que encarnen Maxi Iglesias, Carlos Bardem, Emilio Gutiérrez Cabo i Tito Valverde–, però també demostra el retrobament fraternal d’unes germanes, tan distants en caràcter i allunyades en les seves diferents destinacions geogràfiques, però unides en l’afecte. “En el fons, el que la nostra mare volia era que tornéssim a reunir-nos. Aquesta aventura ens ajuntarà de nou per sempre. La pel·lícula també va d’això, de l’amor de quatre germanes allunyades per la vida, però que descobreixen que s’estimen molt”, resumeix Amaia Salamanca.