Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Frank, equilibris amb escopeta

Ferran Monegal

En vista que Vox intenta posar de moda les armes, Frank Cuesta (Wild Frank, DMax) s’ha endinsat en el món de la caça. Va voler fer un equilibrisme sobre la marxa. ¡Ah! Frank hauria de saber que les acrobàcies sobre el filferro, amb escopeta a la mà, no acostumen a donar bons resultats. Primer es va desplaçar a les muntanyes de Ciudad Real i va assistir a una jornada cinegètica. De bon matí, esmorzar de campanya, seguit de pregària del Parenostre i crits de “¡Arriba España!”. Un, en actitud formidable, va afegir un “¡Visca Catalunya!” amb ànim de fer una gràcia. Peces a abatre: senglars i cérvols. Resultat final, 14 cadàvers. També es va desplaçar a les muntanyes de Castelló i allà va assistir a la mort d’una cabra salvatge mascle per trets de rifle de precisió amb mira telescòpica. Després va estar a la Corunya, en una manifestació contra la caça. Una activista va resumir el seu ideari: “Sempre és l’ésser humà el que destrossa l’equilibri natural”. Llavors Frank va preguntar: “¿Solució?”, i una altra activista, amb un sentit de l’humor una mica macabre, va contestar. “Acabar amb l’ésser humà”. La broma va concitar rialles.

Desitjo entendre l’exercici televisiu de Frank: ha volgut acontentar el món de la caça i, alhora, els col·lectius de defensa dels animals. No crec que ho hagi aconseguit. Va tenir un moment molt bonic i vibrant quan va dir: “No aguanto els que es fan fotos somrient junt amb l’animal que han matat. És obscè”. ¡Ah! Que prengui nota l’emèrit i regi caçador d’elefants. No obstant, en les promocions del programa, sí que vam veure Frank  posant al costat d’animals abatuts. És veritat que no somreia. I també és veritat que en tot aquest capítol no el vam veure empunyar ni una sola vegada una arma.

ELS ALCALDABLES I ELS CARRERS. – Jordi Évole (Salvados) va preguntar a Ada Colau i Manuel Valls si posarien un carrer al comte de Godó (“Sí, bé, potser”, van dir), a Isidre Fainé (“No, a banquers, no”, va dir Colau“Sí, naturalment que sí”, va dir Valls), a Juan Antonio Samaranch, va afegir Valls (“A aquest, no, que era franquista”, va dir Colau), i així molta estona. ¡Ah! Si els carrers portessin noms de la flora i de la fauna, avinguda de la Cadernera, passatge del Pop, carrer del Clavell, carreró de la Cigala... Si així fos, seria una passada. No hauríem de canviar-los cada vegada que canvia la ideologia del que mana.