Cayetana Álvarez té un jersei groc

De la petita entrevista que Cristina Pardo (Liarla Pardo, La Sexta) li va fer a la número u del PP per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte, historiadora i periodista, el més interessant, el més enginyós, el més superlatiu, és que es va presentar vestida amb un espectacular, vistós i refulgent jersei groc. ¡Ah! Pardo, meravellada, li va dir: “Vaja, ve vestida de groc; entenc que no és casual”. I Álvarez va respondre esbossant un suavíssim somriure: “No, no és casual. Aquesta gent s’ha apropiat de tot el que és comú. Home, ho celebro moltíssim. No combrego amb la majoria d’idees polítiques i d’organització de l’Estat que legítimament propugnen aquesta estimable política, però per fi he vist a la tele un cop d’enginy i de gràcia sobre la patrimonialització del color groc.

Notícies relacionades

Sobral no torna a Eurovisió

Anem de dret a l’extinció

¡Ah! Prenguin nota d’aquesta intel·ligentíssima actitud, tant Ciutadans com la resta de partits constitucionalistes. Si en lloc d’anar amb un cúter pel carrer, tallant llaços grocs, haguessin abraçat també aquest color i l’haguessin utilitzat amb la mateixa intensitat i alegria que el món independentista, l’efecte hauria sigut colossal. La guerra del groc hauria acabat per pur disbarat. El groc és un color molt sofert, com diem a Catalunya. Ho aguanta tot. Es deixa abraçar submisament per qualsevol ideologia. Un color que a l’estiu del 91 va resistir la melodia del grup Zapato Veloz, Tengo un tractor amarillo, ¡ah!, un color que va aguantar aquest impacte musical, és que és un color indestructible.

La mania de prohibir. Aquest és el drama. L’altre dia, a Està passant (TV-3), les rialles amb allò de “presos polítics - prisis pilíticssegurament es van sentir fins i tot a Pernambuco. “Està prohibit dir aquestes paraules, però no sabem si està prohibit pensar-les”, deien amb conya superlativa. ¡Ah! Aquí estem prohibint paraules i colors, i resulta que ningú diu ni piu davant aquesta desfilada d’advocats pels platós de Sant Joan Despí. De dia fan de defensors al Tribunal Suprem i de nit se’n van a TV-3 a fer el judici paral·lel empastifant-se en l’enrenou judicial del qual ells mateixos participen. No sé si el gloriós Col·legi d’Advocats hauria de dir alguna coseta.