Es busquen quixots

D’acord amb el que expliquen moltes sèries, tenir problemes és interessant. És cert que qualsevol història exigeix conflictes per ser atractiva perquè, com va escriure Lev Tolstoi a ‘Anna Karènina’ “totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres”, o el que és el mateix, són avorrides. És a dir, que a ulls dels narradors, tot el que soni normal és sinònim de vulgaritat i la més difícil de les conquestes humanes, que és la felicitat, està sobrevalorada.

N’hi ha prou amb veure el catàleg de protagonistes de ficció que omplen les pantalles, per concloure que l’audiovisual d’aquest segle es nodreix majoritàriament de personatges torturats i fracassats, que acabem per admirar i elegir com a companyia durant el nostre temps d’oci. L’abundància de protagonistes que només veuen maldat al seu voltant, d’éssers decebuts per la vida i de pessimistes amb l’ànima trencada, defineix una predilecció per les seves angoixes abans que pels èxits dels que triomfen, cosa que sembla menys atractiva.

Els superherois queden al marge d’aquesta regla, però són històries per a joves. Per als adults, drames, dolor i finals poques vegades feliços, perquè pel que sembla s’ha establert la norma que qui vulgui prestigi ha de ser nihilista i ressaltar més el vessant fosc que el lluminós. En conclusió, la ficció adulta s’està convertint en tot un catàleg de derrotes que admirem.

La protagonista de ‘Homeland’ és profundament infeliç; David Tennant, a ‘Broadchurch’, interpretava un policia desencisat i enfonsat en les seves pèrdues; el Tommy Shelby de ‘Peaky Blinders’ viu angoixat pels records de la guerra i la mort de la seva parella; Ray Donovan es vol suïcidar; Sarah Lancashire, la protagonista de ‘Happy Valley’, és una àvia angoixada per l’assassí de la seva filla; els polítics de ‘House of Cards’ menteixen, enganyen i traeixen constantment; els detectius de ‘True Detective’ viuen obsessionats fins a la neurosi per la vilesa dels humans; les protagonistes d’‘Orange is the New Black’ viuen en una presó; la protagonista d’‘El conte de la serventa’ està esclavitzada, i ‘Joc de Trons’ és un inventari de comportaments que defineixen la vida com un camp de batalla, més que un lloc on siguin possibles els dies feliços.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Davant aquesta proliferació, les comèdies que després el públic prefereix (‘Friends’ o ‘The Big Bang Theory’) mostren personatges amables, però profundament infantils, que es diverteixen amb tot perquè juguen com si no haguessin crescut. Una cosa que remarca la idea que la felicitat és pròpia d’immadurs. Com va dir Mario Camus, “l’estètica del que perd és més interessant”.  Leonard Cohen ho sabia i per això un dels seus llibres es va titular ‘Bells perdedors’.    

El Quixot no va aconseguir mai els seus objectius, però vessa optimisme, esforç i determinació per aconseguir-los. Les seves aventures provoquen llàstima davant dels seus fracassos, però, mai, tristesa, i, sí, admiració pel seu entusiasme. Sí, la vida és dura, però també hi ha lloc per a la felicitat. I en la ficció actual hi ha un excés d’assassins en sèrie, policies corruptes, amors frustrats, joves inadaptats i ignorants infeliços que ens arrosseguen cap al pessimisme, mentre que falten quixots que ens recordin que la partida es pot guanyar o que almenys podem disfrutar-la mentre la juguem.