No era el jardiner, era Salvador Sobral

No pintava res Salvador Sobral a la mansió de Marbella que Tele 5 lloga totes les setmanes perquè Bertín Osborne rebi amb carregosa ostentació els seus convidats (Mi casa es la vuestra). Quan va arribar per la porta, amb la seva particular i humil indumentària, semblava que arribava el jardiner en lloc de l’estrella de la jornada. A Sobral calia haver-li preparat un paisatge menys aparatós. Unes golfes a Malasaña, posem per cas. Allà s’hauria pogut conformar un clima televisiu molt més interessant, i més respectuós ambaquest emotiu i singular cantant.Però consolem-nos: en el casalot hi havia almenys un piano. Posat en calçador, però allà estava. ISobrales va posar a tocar-lo, al costat delviolí d’Ara MalikianAra Malikian, aconseguint arrencar d’aquella aparatosa escenografia d’opulència i malbaratament unes notes amb sentit, un petit recital que va començar evocantJorge Drexler(“Se paró el reloj de arena, 730 días”) i van acabar amb el tema que el va catapultar a Eurovisió, Amar pelos dois. De tot el que va parlar Sobral amb Bertín, quedem-nos amb aquest exemple de la relativitat de l’èxit: “Jo, Marbella la coneixia només de passada, camí de Màlaga, on vaig cantar i vaig tocar en molts bars i tuguris amb un públic de quatre gats que ni tan sols m’escoltaven”.

UN CAMÍ INTERESSANT A LA CONSTITUCIÓ.– Ha advertitManuel Milián Mestrea 8TV que, llegint bé la Constitució, concretament l’article 2, hi ha un passatge del qual es podria treure petroli sense necessitat de trencar res. En aquest article s’identifica Espanya com un Estat constituït per nacionalitats i regions. I assenyalava Milián Mestre: “Simplement amb una nota explicativa complementària es pot desenvolupar aquest concepte assenyalant quines són regions i quines nacionalitats, i per tant amb drets diferents. Amb només aquesta nota, es desquadra absolutament l’uniformisme del cafè per a tothom”.  Té raó. Això ja ho va intuirPasqual Maragallquan parlava de l’Espanya asimètrica. I molt abans, fins i tot Suárez, quan va dissenyar amb José Manuel Otero Novas, al restaurant Casa Gades  (ho explica molt bé Gregorio Morán en la biografia de Suárez), una altra alternativa a l’empedrat uniformista. Allò no va sortir mai del restaurant. Em temo que ara tampoc.