Guille Milkyway: "Als nois d''OT' els dic que no hi ha música bona o dolenta"

Encara que Los Javis són les estrelles rutilants del professorat d''OT',Los Javis formant els joves hi ha altres professionals, com el cantant, compositor, dj i productor Guille Milkyway (Barcelona, 1974), líder del grup d’electropop i indie pop La Casa Azul. L’artífex de La revolución sexual i Amo a Laura s’ha marcat l’objectiu que els concursants tinguin referents en la música perquè, al sortir, puguin dirigir millor les seves carreres. Abans de professor va ser jurat, a Oh happy day! (TV-3), un paper en què es va sentir còmode perquè allà tot era «emocional» i «espontani».

¿Es veia de profe a OT? D’entrada no sabia si aquest seria el meu lloc. Però quan vaig parlar amb Tinet Rubira, ho vaig veure superclar. Perquè en la primera edició d’OT veies un talent increïble i que sentien la música, però era una llàstima que no sabessin qui havia fet la cançó, qui l’havia cantat... Si coneixen això, seran més capaços de veure’s reflectits en artistes... I volia demostrar-los que ni allò d’abans era millor que això d’ara ni al revés.

Com el reggaeton. Sorprèn que un artista underground el defensi. No s’ha de criticar l’època actual respecte a l’anterior. És una cosa que en la història de la música s’ha fet sempre. Res és dolent, sigui reggaeton, Elvis Presley, Chuck Berry o Malú. I és una llàstima que algú que sigui capaç d’emocionar-se amb música només ho faci amb dues o tres coses que han tingut temps o oportunitat de conèixer. 

Sobretot tenint una acadèmia... Per a mi seria com una oportunitat perduda. Perquè hi ha gent sortida d’OT que són grans estrelles, però altres tenen carreres musicals amb giragonses que demostren la falta d’una direcció artística. I segurament és perquè han anat canviant de gent. Quan qui ha de dirigir la seva carrera és el mateix artista. La meva intenció no és que surtin d’aquí amb la història de la música superclara, però sí haver-los despertat aquesta curiositat.

I als joves que veuen el Canal 24 Horas. La història de la música és un oceà increïble d’emocions interminables. Normalment es fa aquest discurs des del dogmatisme, des de l’ortodòxia, però que vingui d’algú com jo, que pot dir sense problemes que Felices los cuatro és una melodia maca i estar parlant-te dels discos de Motown...

Ha sigut jurat a Oh happy day, però és més còmode ser professor, ¿oi? Em sento més còmode parlant del que m’agrada, però he fet de jurat a Oh happy day! i tot era espontani. Dèiem el que ens passava pel cap. Molt sovint era més emocional que tècnic, de manera que no m’hi sentia gaire incòmode.

Però això no és el més habitual. No. Però cal ser rigorós, perquè la tècnica avui en dia és important, i has de ser capaç de controlar-la, però no ho és tot. L’emoció real transmesa amb perfecció tècnica és el més important. Però si apostes totalment per la tècnica, estàs perdut. 

Al magazín Tips (No em considero un megaexpert, però estic obert a aprendre coses noves. Tips era un programa molt guai, perquè eren petites càpsules. I als nois d’OT miro de transmetre’ls que tot ve del que s’ha fet anteriorment i evoluciona de forma contínua. 

¿Vostè era fan d’OT? Veia de forma activa les dues primeres edicions i m’ho vaig passar molt bé.

Notícies relacionades

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una

¿Creu que d’aquesta edició en sortiran grans estrelles? La intenció del programa és que n’hi hagi una, dues o tres. Però la nostra feina és també que, encara que no estiguin en el top, tinguin una vida superrealitzada com molts músics i excursants d’OT, que tenen carreres supersòlides i que encara que no estan a primera línia viuen el que els agrada. De manera que s’ha d’estar preparat. És clau dirigir la teva carrera.

¿Vostè segueix disfrutant de la seva? Sí, és que jo em diverteixo ficant-me en merders. I com que provant coses m’ho passo bé, aprenc i m’enriqueixo a tots els nivells...  De vegades se’m critica que deixo una mica de banda el meu grup i les meves produccions. I, sí, tinc certa ansietat per no arribar a tot, però la vida és tan curta…