Javier Sierra: "La tele ja només busca distreure i allunyar les grans preguntes"

Amb el premi Planeta sota el braç, Javier Sierra torna després de 12 anys a la televisió amb Otros mundos (dimecres, 22.00 hores), una docuficció del canal #0 de Movistar+ sobre els misteris que han atrapat la seva curiositat des de petit. Al canal #0 feia molt temps que el perseguien per fer alguna cosa junts. 

 –¿Per què s’ha resistit tant?

–Crec que la tele no estava preparada per a això. Faltava un espai on poguessis fer un programa d’aquesta naturalesa sense haver d’estar obsessionat per les audiències. Tenim un pressupost prou important per poder recrear escenes històriques.

–¿Per què els del seu gremi citen Jiménez del Oso com a referent?

–A Espanya durant molts anys ell va ser la cara del misteri. No hi havia ni cap més televisió ni cap més figura que ens fes vibrar d’aquella manera. La tele de fa 30 o 35 anys era de grans personalitats, i això s’ha perdut. 

–¿Això vol dir que no li agrada la televisió generalista d’ara?

–Veig que s’està desaprofitant. Crec que hi ha massa entreteniment i poca tele formativa a les cadenes generalistes. Veig poc Carl Sagan i poc Rodríguez de la Fuente.

–I poc Javier Sierra també, ¿oi?

–Sí, potser. La tele ha abandonat aquell esperit amb què va néixer de completar la formació de la gent. Ara es busca només distreure i allunyar-la de les grans preguntes. Hi hauria d’haver una mica més de filosofia.

–¿No li han proposat fer una sèrie amb alguna de les seves novel·les?

–No m’han ofert res que em convencés plenament. Per això no s’ha donat llum verda a cap projecte. També ha influït la falta de pressupost, com en el cas de La cena secreta. 

-¿De què depèn que es facin més capítols?

–De la il·lusió amb què es rebi, que ens agradi a tots i de les nostres agendes. Veig en Otros mundos un nou vehicle d’expressió. En el fons aquest programa deu molt a les meves novel·les perquè utilitzo la ficció per explicar històries que són veritat. Aquesta barreja és molt potent i va  in crescendo a mesura que avancen els capítols.

-Però s’acostuma a fer al revés per atraure l’atenció al primer capítol….

–Però és que jo no soc normal. En nom del consumisme televisiu, moltes vegades invertim aquest ordre. Podia haver començat amb el capítol 3, certament, que és realment espectacular. Però m’estimo més que l’espectador ens vagi descobrint.

–¿On s’ha gravat la sèrie?

–Als EUA, Portugal i Itàlia. Dins d’Espanya l’escenari principal és Terol. He volgut gravar als meus carrers. D’alguna manera aquesta sèrie és un homenatge a Terol i a totes aquelles petites ciutats on les històries es viuen amb més intensitat. A les grans tot es dilueix perquè la teva mare no et pot deixar sol per si et passa alguna ncosa

–¿Nota que ara s’obren moltes portes fins al punt de cedir-li un crani prehistòric per analitzar-lo?

–Això va passar abans de donar-me el premi Planeta. Jo he intentat sempre ser molt seriós i responsable, i crec que això ha ajudat a fer que se m’obrin institucions, com en el cas del Museu Thyssen.

–¿El seu fill Martín sent la mateixa curiositat pel món del misteri que vostè quan era nen?

–Sí. Jo li dic que estudiï, com em deien els meus pares a mi. Tinc molta fe en el que pot provocar la figura de Martín en els nois que vegin la sèrie. Els pot despertar la curiositat i fer que aixequin els ulls de les consoles i els mòbils.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–¿Li ha costat molt guanyar-se la credibilitat, com confessava el seu col·lega Iker Jiménez?

–A ell li va costar molt que se’l prenguessin seriosament. Iker i jo som  amics: tenim molts punts en comú. A mi també em va costar molt. Vaig passar moments dolents, però al final això et fa fort.