Twin Peaks: torna Laura Palmer

Ara mateix hi ha molta més oferta interessant que quan vam debutar nosaltres», explicava a EL PERIÓDICO Mark Frost, cocreador de 'Twin Peaks' amb David Lynch, en una recent entrevista amb motiu de la publicació de 'La historia secreta de Twin Peaks' (Planeta), el seu fastuós llibre dossier sobre aquesta localitat imaginària en algun lloc del nord-oest de la costa del Pacífic. 

Fa uns anys, uns cinc per ser més precisos, Mark Frost observava aquest nova edat d’or de la televisió –la tercera, després dels 50 i els primers 80– amb una barreja de fascinació i frustració. Després de gairebé haver inventat la tele moderna amb 'Twin Peaks', no volia veure l’espectacle des dels laterals, sinó tornar a l’escenari. A mitjans del 2012 va trucar a David Lynch i li va proposar ressuscitar la seva criatura compartida.

EMPREMTA INESBORRABLE

Segons s’explica en un excel·lent reportatge de portada de 'Variety', Lynch creia que el culte al voltant de la sèrie havia disminuït. Però res més lluny de la realitat. Sobretot des de fa 10 anys, amb la famosa edició del DVD de la capsa daurada, 'Twin Peaks' ha estat en les converses, envaït taulers de Pinterest i 'posts' de Tumblr amb el seu imaginari icònic i marcat des de somnis fins a malsons; molts d’aquests, segurament, amb Bob (Frank Silva) ajupit als peus del llit.

'Twin Peaks' és indispensable per entendre la sèrie moderna: el seu impacte s’ha deixat notar en l’important component oníric de 'Los Soprano' o en l’estructura basada al voltant d’un misteri central d’'Expediente X' i 'Perdidos'. En els últims anys, la seva influència no ha disminuït, sinó més aviat al contrari. Bates Motel és 'Twin Peaks' amb, bé, Norman Bates. Broadchurch, la versió britànica, realista, purament feelbad. Wayward 

Pines empeny l’estranyesa ambiental del clàssic (encara) més amb la ciència-ficció. 'Fortitude' és 'Twin Peaks' sobre gel. I una sorpresa recent en matèria de culebró adolescent, Riverdale, reelabora els còmics d’Archie amb l’estètica i esperit 'neonoir de la sèrie de Lynch/Frost.

L'OBSESSIÓ

'Twin Peaks' tenía de todo para todos. Lynch y su confianza en el subconsciente propiciaron que el 'prime time' de una cadena generalista como ABC se llenara de ideas de guion e imágenes absolutamente osadas. Por otro lado, Mark Frost era un experto narrador curtido en 'Canción triste de Hill Street', obra capital de la segunda edad de oro de la televisión. Él mismo explica así la simbiosis: «Lynch es un director increíble, un experto en atmósferas, tempos, espacios. Mi habilidad es contar historias. Al unificar las habilidades de ambos, surgió esta curiosa combinación».

Per a qui no hagi vist la sèrie: tot començava amb la investigació de l’assassinat d’una reina del ball, Laura Palmer (Sheryl Lee), en un poble al nord-oest de Washington. Apareix embolicada en plàstic al costat d’un riu. Però el cap de la investigació no és un policia sever, sinó Dale Cooper (Kyle MacLachlan), un home d’optimisme inspirador que adora menjar per sobre de totes les coses i es basa per a les seves indagacions en mètodes tibetans. És el personatge menys estrany de tots els que hi apareixen, amb permís del noble xèrif Harry S. Truman (Michael Ontkean).

CULEBRÓ RECARGOLAT I SOBRENATURAL

Com a bona obra de David Lynch, 'Twin Peaks' no pertanyia a un sol gènere, i si s’hagués d’escollir, aquest gènere seria «lynchià», un d’aquells conceptes que «només es poden definir de forma ostensible, és a dir, el coneixem quan el veiem», en paraules de l’escriptor de culte David Foster Wallace. La sensibilitat inabastable, tràgica, còmica de David Lynch, tan misteriosa com les pulsions del desig i del nostre subconscient, unificava una sèrie que era a la vegada misteri procedimental, culebró recargolat com pocs, història de terror sobrenatural, comèdia absurda… 

L’equilibri impossible es va decantar cap a l’absurd (no sempre bo) en una segona temporada en què David Lynch, llavors embolicat amb 'Cor salvatge', no va participar prou. «Es va tornar molt estúpida i idiota en la segona temporada; es va tornar ridícula», ha dit Lynch en una entrevista recent amb 'The New York Time'. «La vaig deixar de mirar perquè es va tornar molt dolenta». 

D'AQUÍ 25 ANYS

El director va tornar a la sèrie per a un episodi final que va reescriure de dalt a baix i va dirigir amb la seva visió única. En aquesta finale, Laura Palmer deia a l’agent Cooper a l’habitació vermella unes paraules que han despertat obsessió: «Tornaré a veure’l d’aquí 25 anys». I afegia: «Mentrestant», a seques, abans de congelar-se en un posat estatuari en pla 

'Vogue' de Madonna. 

L’oportunitat de reunir Palmer i Cooper i, de passada, tota o gairebé tota la vella banda en aquests 25 anys (que han acabat sent 26) era massa temptadora. El cocreador Mark Frost avisava recentment a Entertainment Weekly com la idea no va ser posar el pilot automàtic : «Ens hi vam posar sabent que no podíem limitar-nos a fer el mateix que en el passat; havíem d’apujar el llistó. Aquesta va ser l’advertència que ens vam fer».

D’aquí molt poc, en només unes hores, podrem comprovar el resultat de l’experiment. Aquesta nit, una altra entrega de 'Twin Peaks', 18 episodis dirigits per David Lynch, arrenca a Showtime, aquí a Movistar Series Xtra, simultàniament a la seva estrena americana (4.00 hores). Preparin una bona cafetera i una bona capsa de dònuts, a l’estil ianqui: serà episodi doble. 

EL PROCÉS

Segons sembla, ressuscitar la sèrie no ha sigut fàcil. Essencialment perquè en aquells anys David Lynch estava a punt de fer 70 anys i no sembla una edat per aprendre a claudicar. El projecte del revival va trobar de seguida una casa, Showtime, el president de programació del qual, Gary S. Levine, Lynch i Frost coneixien dels dies de l’anterior 'Twin Peaks'; Levine era llavors vicepresident per al desenvolupament de sèries dramàtiques a ABC.  

En el reportatge de portada de Variety s’explica com es va arribar a un acord: com és d’esperar en Lynch, més per instint que per lògica. A l’oficina de David Nevins, president de Show-

time, hi ha penjat un quadro amb una nena al costat d’una prestatgeria que, amb una mica de mala sort, li podria caure a sobre. A Lynch el va fascinar. A l’article, Nevins recorda com, durant la reunió, gairebé tot el que va fer Lynch va ser «quedar-se quiet allà i mirar el quadro». Es va sentir a casa.

18 CAPÍTOLS

Aquest acord es va tancar la tardor del 2014. Havien de ser nou episodis. Al gener, David Lynch va entregar un document de 400 pàgines. Es va discutir llargament sobre temes de pressupost. L’abril del 2015, Lynch escrivia a Twitter: «Després d’1 any i 4 mesos de negociacions, he abandonat perquè no han ofert prou diners per fer el guió com jo creia que necessitava fer-se».

Per sort, al final es van entendre. Una nova 'Twin Peaks' sense Lynch seria necessàriament rebuda amb escepticisme; no convenia. Pel que sembla el director ha fet meravelles amb els diners rebuts i ha rodat 18 hores de televisió amb el mateix pressupost que altres sèries de Showtime inverteixen per a només 13.

Un moment, ¿hem dit televisió? Lynch assegura que és «exactament com una pel·lícula», però dividida en 18 parts. S’ha creat per a la petita pantalla pensant, no obstant, en la gran.

EL (POC QUE SE'N SAP)

'Twin Peaks', edició 2017, s’ha rodat, en gran part, al sud de Califòrnia i per tant no es basa exclusivament en el paisatge forestal de la sèrie clàssica. El protagonista és Dale Cooper, i en principi tornen molts personatges clàssics, encara que en alguns casos la presència sembla breu. Altres no tornaran, com Jocelyn (Joan Chen), el xèrif Harry (Michael Ont-kean) i Donna (Lara Flynn Boyle). Per compensar Lynch i Frost han invitat a participar gent tan diversa com Michael Cera, el caçafantasmes Ernie Hudson i la model/artista pop Sky Ferreira, entre altres noms inesperats.

La producció va suposar vuit mesos i va acabar fa un any. En tot aquest temps, amb prou feines ha transcendit res sobre l’argument, ni sobre la situació dels vells personatges o la rellevància dels nous. Només Kyle MacLachlan va poder llegir el guió al complet, sol en una habitació, sense poder emportar-se’l a casa. La resta d’actors s’han hagut de conformar llegint les seves escenes i tenien prohibit parlar sobre els seus personatges amb la premsa o fins i tot els seus col·legues de rodatge. 

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Tampoc la campanya de màrqueting és gaire explicativa i es basa, sobretot, en recordatoris del que va passar abans. Els crítics no han rebut screeners per endavant, i l’estrena a Cannes és dijous, dia 25, diversos dies després de l’emissió del doble episodi. En una entrevista amb el diari australià The Sydney Morning Herald, Lynch ha assenyalat que massa màrqueting «arruïna completament» l’experiència. 

Un dels anuncis es limita a superposar la imatge d’uns boscos amb la del compositor Angelo Badalamenti, que també torna, tocant al piano el tema de Laura Palmer. Simple, efectiu i tremendament evocador. No fa falta veure res més. Encara.