¿Eurovisió?, sí, però no així

Ddissabte que ve, 13 de maig, se celebra la final de la 61a edició del Festival d’Eurovisió, un certamen que segueix viu a Espanya, almenys com a objecte de debat, fins i tot entre els seus més acèrrims detractors. I entre els eurofans i els euroescèptics, els artistes, uns protagonistes als quals no els acaba d’agradar aquest controvertit xou.

    

Alaska, sense anar més lluny, se sent nostàlgica de les mítiques edicions amb artistes com Raphael com a concursant i no pot evitar pensar que l’actual procés de selecció no ajuda en la recerca de candidats de pes. «Si fos per designació directa, podrien arribar altres, però que t’hagis de presentar a tres programes, els teus fans es barallin amb els de l’altre candidat...», comenta a Efe.

MASSA RESPONSABILITAT

«Si de sobte tothom es posés d’acord i fos una cosa en ferm, amb una proposta que em vingués de gust, ¿per què no?», va afirmar fa uns mesos India Martínez, una de les veus més singulars de l’actual pop melòdic nacional, l’àmbit en el qual solen buscar els eurofans.

    

Malú, Chenoa, Sweet California... Es deixen estimar, però poc. Argüeixen que «és una responsabilitat massa gran», que no tenen «temps per preparar-ho» o «la cançó». Però, al cap i a la fi, ¿per què hauria de sotmetre’s un artista amb cert estatus al risc d’un concurs que està infamat a Espanya, el seu principal i natural mercat?

    

Potser perquè, malgrat la seva condició nacional de cita «casposa», Eurovisió és avui «el principal espectacle de la televisió europea» per inversió, a l’altura de les gires de U2 i els premis MTV, amb una audiència superior als 100 milions de persones, turistes de mig món i més de 1.500 periodistes acreditats per assistir a gales en espais que empetiteixen el mateix Sant Jordi.

    

I malgrat això a Espanya es manté, llevat d’excepcions, com un forat en el temps al qual solen optar perfils eurovisius, como si d’un gènere musical es tractés, artistes amb més a guanyar-hi que a perdre-hi, especialment pel salt promocional que suposen cinc mesos a la televisió i una gran final que, encara avui, és l’emissió d’entreteniment més vista de l’any.

¿UNA ALTRA MÚSICA ÉS POSSIBLE?

¿Seria una bogeria apostar llavors per un altre tipus de músics, vigents, rellevants i igualment necessitats del suport de la gran indústria, especialment quan la corporació pública inclou una emissora, Radio 3, dedicada a aquest àmbit i una de les seves locutores més conegudes, Virginia Díaz, va participar aquest any com a jurat?

    

El temor en el si de RTVE és que «molta gent no se sentiria representada» amb aquest tipus de música, malgrat que aquests festivals reuneixen, segons diversos informes, una assistència anual que orbita entre els dos i els tres milions de persones.

    

«En els últims anys, Espanya està enviant despropòsits que no aporten res ni reflecteixen l’escena musical que existeix al nostre país, amb un procés de selecció gens transparent», protesta la banda de pop alternatiu Detergente Líquido, que va participar en el recent Eurocàsting on line del qual va sortir Leklein convertida en aspirant oficial. Finalment serà Manel Navarro qui canti a Kíev.

PROCÉS LABERÍNTIC

En la seva opinió, «el procés actual és un laberint creat per RTVE perquè surti el candidat que volen des del principi», però igualment animen altres «especímens estranys» com ells sorgits de l’àmbit de l’underground a plantar-se «davant el gran públic» i girar la truita. «Hi ha molta gent a la qual ens hauria sigut molt difícil arribar d’una altra manera i d’això ens hem quedat amb alguns nous i bons seguidors», destaca aquest grup per ael qual «les condicions són molts més abusives» en nombrosos certàmens del circuit musical.

    

En opinió de Joe Crepúsculo, un altre practicant del pop alternatiu, «el que frena més artistes a participar-hi és la forma de gestionar-ho, amb votacions populars, que crec que no estan ajudant que surtin cançons com les dels anys 70 i 80, que agradaven molt». Precisament, en una selecció pública va guanyar Rodolfo Chikilicuatre, el 2008, i va quedar fora del concurs La Casa Azul amb La revolución sexual, reivindicada per molts seguidors com la millor composició aspirant de l’última dècada.

MÉS OPORTUNITATS

«La Casa Azul no hi va anar, però li van sorgir oportunitats. Vaig pensar que em passaria el mateix i així va ser: ara hi ha més gent que em coneix i vaig tenir un creixement exponencial en xarxes socials que no ha desaparegut», assenyala Electric Nana, després de presentar-se com a possible candidata el 2016 amb una cançó produïda per Guille Mostaza (Ellos).

    

Per als murcians Varry Brava, admiradors de Serge Gainsbourg (autor del Poupée de cire, amb la qual France Gall va guanyar el 1965) i de l’indie francès Sebastien Tellier (participant també el 2008), «si aquest fos el camí, el de La Casa AZul, Eurovisió seria un lloc genial, però no a través d’un concurs de merda».

Notícies relacionades

‘Adivina qué hago’ torna

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

    

Per a aquests defensors del pop lúdic i hedonista de Tino Casal, La Unión i Radio Futura, la conclusió està clara, independentment del resultat en la gran final: «Alguns països es fan respectar a Eurovisió; Espanya, no».