Anar al contingut

ENTREVISTA

Marta García González: "No vaig pensar mai que sense cabells seria menys"

La periodista murciana va marcar una fita en la història de la tele espanyola al decidir presentar l'informatiu de 7 TV amb les seqüeles de la quimioteràpia que va rebre contra un càncer

Inés Álvarez

Marta García González: "No vaig pensar mai que sense cabells seria menys"

Marcial Guillen

Feia molts anys que oferia les notícies a l’informatiu de la cadena pública murciana 7 TV i el mes de desembre passat va passar a ser ella la notícia. Després de superar un càncer de mama amb només 34 anys, la periodista Marta García González va sentir que, en el seu cas, la normalitat venia per prescindir de perruques i lluir el cap totalment nu. El seu valent gest, amb el qual no pretenia donar exemple de res, ha ajudat moltes persones.

–No deu ser fàcil rebre aquest diagnòstic. I sent tan jove...
–Mai et passa pel cap que t’hagi de pas-
sar una cosa així, tinguis l’edat que tinguis, però amb 33 anys que tenia llavors, molt menys. Jo no m’ho vaig imaginar ni havent detectat el bony ni havent-me’l analitzat... Mai vaig pensar que el resultat seria aquest.

–Va estar gairebé 6 mesos de baixa...
–Sí, la vaig agafar al juny i em vaig reincorporar al desembre. Jo ja havia acabat la quimioteràpia i la radioteràpia i em trobava bé, i volia tornar a treballar. Però volia fer-ho igual que me’n vaig anar: amb totes les responsabilitats. I entre elles hi havia presentar. El que passa és que abans tenia una melena llarga morena i, al tornar, m’havia afaitat els cabells. Vaig estar tres dies agafant el ritme i quan vaig veure que estava preparada per presentar, els meus caps van dir que s’ho pensarien.

–No era una decisió fàcil. No hi havia un cas igual a la televisió a Espanya, ¿oi?
–No. Per això em van dir: «Parlem-ne». Jo des del principi vaig dir: «Aquesta soc jo ara i torno al meu lloc en edició o no hi torno més endavant». No valia ara, sense cabells,  i després, sí, perquè jo soc la mateixa persona amb cabells o sense. 

–¿Per què no va prendre l’opció més fàcil: la de la perruca?
–En una tele n’hi deu haver moltíssimes... És que, en un principi, portava perruca. A més, era per riure, perquè jo era ‘Doña perruques’. Ningú se n’havia comprat tantes com jo. Me’n posava una de cabells llargs, després una altra de curts... No em veia amb cap.

–I va decidir prescindir-ne...
–Sí, va ser abans de tornar a treballar. I si anava pel carrer sense perruca, no me la volia posar per presentar l’informatiu. Formava part de la naturalitat. Jo ja estava fent el meu dia a dia així i havia de ser així.

–¿Trobar-se a si mateixa era més difícil amb aquell artifici?
–Sí, fins que em vaig plantar, perquè em sentia més insegura amb perruca que dient: m’ha passat això i així estic; estic més còmoda i no tinc per què amagar-me’n.

–És important fer el pas de no ocultar la malaltia. 
–Això és un procés interior. Al principi, no m’agradava dir-ho. Fins que va arribar el dia que vaig pensar: si jo no li he fet mal a ningú, ¿per què ho he d’amagar? Quan et treus la motxilla de sobre fins i tot comences a ser més feliç.

–Però, en el seu cas, és molt valenta, perquè a la televisió prima moltíssim la imatge.
–Jo em vaig sentir segura en tot moment. Mai vaig pensar que sense cabells seria menys. Quan passes per una cosa així, la teva escala de valors canvia. He demostrat des de fa més de 10 anys a la televisió que sé fer la meva feina, que sé comunicar. I si només funcionés pel meus cabells llargs, havia de pensar en un canvi en la meva vida. I el resultat ha sigut que continuo sent la mateixa persona.

–Encara que si la seva imatge arriba a ser més dramàtica, els seus caps potser no haurien acceptat.
–És que jo seria la primera que no ho hauria fet, perquè si hagués tingut un aspecte malaltís, tampoc hauria tornat a treballar. Ho vaig fer perquè em sentia forta, estava bé. L’únic que seguia eren els efectes secundaris del tractament. Si no hagués pogut empènyer el meu cos, hauria esperat més temps a incorporar-me.

–¿I quin ha sigut el feed-back de la gent?
–Ha sigut bestial; brutal el suport. No m’esperava aquesta repercussió, que hi hagués tanta gent que se solidaritza. Perquè, desgraciadament, és rara la família que no tingui cap membre que hagi passat per això. Molta gent ho ha viscut de prop. Llavors, se solidaritzen. Fins i tot he rebut missatges d’altres dones que estan passant pel mateix que he passat jo que em diuen que veure’m a la tele els ha donat força. 

–Quina responsabilitat... Però no és or tot el que lluu, ¿eh?
–Jo encara tinc els meus mals moments, els meus dies tristos. Els vaig tenir durant el pitjor de la malaltia i els tinc ara. No és que tot sigui felicitat, ni de bon tros.

–¿S’ha convertit en l’abanderada de la normalitat davant d’aquest mal?
–Crec que he ajudat a normalitzar, però això d’abanderada no m’agrada. No, perquè si una persona va còmoda amb la seva perruca, això també és normalitat. No se n’ha d’amagar, però normalitat és com cadascú se senti còmode. Potser una persona es posa perruca no per amagar-se, sinó perquè li agrada més, així se sent més guapa i més segura, que al final es tracta d’això. Encara que si jo puc ajudar... molt millor.