Joan Pera humanitza Pau Casals

Ahir va ser un dia gris i plujós al Vendrell (Baix Penedès), però ideal per a l’últim dia de rodatge de la primera pel·lícula de ficció sobre Pau Casals, el mestre del violoncel que va fer universalment famós 'El cant dels ocells'. Perfecte, perquè en la ficció, era el dia en què el músic iniciava el seu exili.

  

 La filmació era a l’interior de la Vil·la Casals, la casa que Pau Casals (1876-1973) va fer construir, el 1910, al passeig marítim de Sant Salvador. I allà el va atrapar el final de la guerra, quan es va veure obligat a exiliar-se. Aquells moments previs a la seva marxa eren recreats per un equip encapçalat pel director Manuel Huerga i l’actor Joan Pera, en una coproducció de TV-3, Minoria Absoluta, la basca Euskal Telebista i la francesa Slot Machine. 

    

Joan Pera ha aconseguit la simbiosi perfecta: no interpreta, sinó que ell és Pau Casals, l’humanitza. Amb una mica de farciment al vestit, per fer-lo semblar més gruixut, les ulleretes rodones a l’aire i la calba del músic, aconseguida a base de rasurar-li el crani, és el seu bessó. «A Prada de Conflent hi havia gent gran que em saludava i deia: és el nostre Pau, és el nostre Pau», explica l’actor.

    

Un Joan Pera que no és l’intèrpret còmic més popular. «És que vosaltres no coneixeu el Joan dels drames teatrals de la seva primera època», apunta Carme Sansa, l’actriu que dóna vida a la també violoncel·lista Francesca Vidal, estreta col·laboradora i amiga del mestre.

   

 Interpretar-lo ha sigut «una gran responsabilitat, i un repte», admet Pera, perquè el músic és un català universal que «és de la gent». La imatge més coneguda del violoncel·lista és, potser, la del discurs i concert a l’ONU, el 1971, «on va expressar clarament un sentiment nacionalista que avui es podria interpretar com a independentista», apunta Huerga.

  

 Però Casals és menys conegut com a persona, com a home que es va solidaritzar amb els exiliats espanyols, que va tenir la valentia de no voler tocar per a Hitler i decidir que «guardava silenci i no tocar en públic», com a forma de solidaritat i protesta, fins que els aliats no fessin fora Franco després de la guerra civil.

  

 Nao Albet, el jove actor sorgit de 'Ventdelplà', és Pierre, l’únic personatge fictici de la pel·lícula: «És la combinació de dos o tres alumnes reals que Casals va tenir a Prada», assenyala. Un avantatjat estudiant que insistiria perquè el seu mestre tornés a tocar en públic.

LA IDEA

Indagar en aquest terreny va ser el que, «un dia, passejant per aquesta casa museu amb la meva família», se li va acudir a Jordi Vallejo, un dels guionistes de la sèrie 'Nit i dia'. I amb l’ajuda de la seva antiga cap i amiga, María Jaén, van donar a llum un retrat del mestre que permetrà conèixer-lo una mica més. Perquè, «Pau Casals és més desconegut que oblidat», apunta l’escriptora. 

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

  

 Huerga observa una de les últimes escenes a través del monitor. Pera, amb la pipa a la boca, és al dormitori fent la maleta, mentre un cotxe s’espera al jardí. Guarda dues corbates, uns pantalons i una capseta amb dues pipes més en una vella maleta. Després, la tapa, tanca una de les ferramentes, i l’altra. «Tallin». S’ha de repetir. El tancament no ha funcionat. El desenllaç el veurem al llarg de l’any que ve, quan TV-3 l’estreni.