Arturo Valls: "A 'Ahora caigo' tinc un xec en blanc per fer el tonto i barra lliure per a la idiotesa"

En els últims anys ha sigut un dels presentadors més omnipresents de la tele, i això sense arribar a cansar. Perquè vagi on vagi, Arturo Valls (València, 1975), amb el seu humor tan «gamberro-simpàtic» i la seva tendència a l’histrionisme, acaba provocant escenes força hilarants. I així és feliç, perquè disfruta fent riure. Últimament ho ha aconseguit en concursos com 'Splash'! i 'Tu cara me suena' i en els programes 'Los viernes al show' i 'Me resbala'. Des del 2011 és l’ànima del concurs 'Ahora caigo' (A-3 TV).  

–'Ahora caigo' ha celebrat els 1.000 programes i l’audiència és l’únic que no s’ha precipitat per les famoses trapes.

–No, no cau i això s’ha de celebrar, perquè, avui dia, quan tot va tan ràpid, el públic és tan exigent i hi ha una gran quantitat d’oferta i competència, arribar a 1.000 programes és tot un luxe.

–¿Quina és la clau de l’èxit?

–L’atractiu del presentador… El color dels meus ulls i la manera de moure’m per l’escenari (riu).

–Fa broma, però el seu carisma hi té molt a veure. 

–Hem complementat bé el format i el presentador, sí. I, al principi, veure caure el que fallava era una gran novetat, molt sorprenent; ara s’han creat unes bromes i unes formes que l’espectador fidel agraeix. Perquè al ser un programa diari i que fa tant de temps que està en antena, hi ha uns referents que la gent ja se sap, com allò de la gallina ponedora; Vicente, que és qui és al final de la trapa; la cançoneta...  A més, aquest programa fa molta companyia i això és una cosa que m’agrada molt. La quantitat de gent gran que em diu: «No saps com ens acompanya aquest programa. Que bé que ens fa passar la tarda d’hivern».

–La gent és una miqueta sàdica.

–Totalment. Veure caure el personal, el patiment dels altres, sempre sembla agradar-los. Quan a vegades veus un concursant que s’encalla o té un error estrepitós i, llavors, fas una miqueta de sang, afegeixes més llenya al foc, després penses: ¡ai, no! Però la gent al carrer et diu:  «Tu fot-los canya, que em pixo de riure». T’agraeixen precisament això. No obstant, s’ha de mesurar per no ser molt bèstia.

–No arribar a la crueltat, ¿oi?

–És fer-ho així, com amb vaselina, perquè entri. Ja passava a 'Caiga quien caiga'. Fixi’s que és un verb que m’acompanya al llarg dels programes: 'Caiga quien caiga', 'Ahora caigo'... I 'Me resbala'... Són tots de caigudes. Allà també passava. Quan feies la pregunta incòmoda, la formulaves de tal manera o amb un somriure i, encara que semblava que no, li estaves pegant un clatellot a l’entrevistat de torn. I aquí a vegades passa. Jo crec que aquest punt gamberro-simpàtic agrada.

–Triomfen programes amb concursants que cauen per un forat o als quals  els explota una bomba amb pintura a la cara. ¿Són masoques o és que van per totes? 

–Pel fet de venir a la tele i participar en un concurs ja et prestes a tot: vas a favor d’obra i tot et va bé. Véns una mica pensant en el circ. Però aquí cada vegada més hi ha gent que se’ns en va de les mans. Perquè, al principi, venia un i deia: «¿Puc cantar?» I li deies: «Sí, canta». Però últimament et diuen: «Hola, sóc trapezista, ¿puc llançar-me?» (riu) O: «Faig coses amb les orelles…». A vegades hem de recordar que estem en un concurs. Em preguntava abans per què funciona 'Ahora caigo'. Perquè hi ha un munt d’al·licients: no només la pregunta-resposta o els diners que s’emporti el concursant, sinó també que una senyora es pugui posar a cantar o a fer gimnàstica rítmica amb el presentador al costat. I aquests moments de xerrameca i de xou s’animen i, a vegades, enmig d’aquest circ, recordes: ¡que hem de fer unes preguntes! 

–Els concursants són molt generosos, però vostè també. No té cap problema per disfressar-se, explicar acudits dolentíssims…

–Cap. La meva vocació, més enllà del periodisme, que va ser la inicial, és la d’entretenir el personal. Jo aviat em vaig adonar que el que m’agradava era això. Ja fos a classe, quan era petit; en una reunió familiar o amb amics en una festa. Encara que sense ser el gra­ciós de torn, ¿eh?, perquè si no ets una mica pesat. Però sempre m’ha agradat veure la gent disfrutar. I aquesta generositat sempre l’he tingut, és clar. Això que la gent s’ho passi bomba durant una hora per a mi és el millor.

–I vostè sembla disfrutar.

–Sí. A vegades et sents malament, perquè penses: «¡Ostres, que m’hagin de pagar per això, que m’ho estic passant tan bé...!».

–Necessitem molt riure…

–Sí, aquest és el premi més gran i tot un luxe: aconseguir-ho tant amb gent que pateix la crisi econòmica com amb qui es troba a l’hospital.

–¿Un concursant que recordi?

–Un de València que es permetia el luxe d’explicar acudits mentre responia. El tio hi va fotre morro i va estar tota l’estona supertranquil.      

–¿No sent pena per ells?

–Sí, perquè vénen amb tota la il·lusió per comprar-se alguna cosa o fer un viatge. I, després, hi ha qui té més necessitat del que confessa. Diu que vol canviar de cotxe i el que vol és omplir la nevera. I n’hi ha d’altres que penses que com és que es presenten. ¡Si veus a casa que no n’encertes ni una, ni ho intentis!

–¿Se’ls ha fet mal algun concursant al caure per la trapa?

–Algú es va fer mal molt al principi. Quan es veu una persona amb molt sobrepès o molt sedentària, se li fan unes proves prèvies.

–¿A qui  tiraria pel forat?

–¡Ui, a tanta gent...! No hi tindria lloc allà a sota. Perquè estem en un moment que hi ha una obsessió per la cobdícia i un abús de poder. Hi ha gent que perd el nord, que vol guanyar més quan no fa falta tant. Fa poc va sortir que en un esport tan noble i elegant com el tennis arreglaven partits. En volem més i més. ¿Per a què? 

–¿I quant temps es veu vostè estimbant la gent?

–Jo estaria 1.000 programes més, almenys. Perquè hi estic molt a gust. Hi ha poca pressió. No t’has d’estudiar un guió exhaust. Va sol. Tinc un xec en blanc per fer el burro; tinc llibertat i barra lliure per fer l’idiota...

 

–I per al travestisme.

–És clar, les perruques i la resta. Mentre ho pugui anar combinant amb projectes d’interpretació i cosetes més tranquil·les...

–Per cert, ¿el seu fill ha superat veure’l de dona a la tele? 

–Jo crec que ja va entenent que el pare és el xou. Que això és per divertir-se i divertir-nos tots. 

–Ara  fins i tot en deu presumir.

–Va a etapes. A vegades li agafa vergonya quan els nens diuen: «¡Mira, el de la tele!», i altres treu pit; se’l veu orgullós. Depèn del dia. O de la disfressa de la nit anterior... (riu).

–¿Com porta que diguin que aquest 'Tu cara me suena' va ser el millor?

–Tenien motius per dir-ho, però com la segona, la meva, cap (riu). És broma, però el que és un fet és que aquesta edició ha sigut un revulsiu. Es decideix fer una aposta arriscada en divendres i surt fenomenal. Estic contentíssim que funcioni l’entreteniment i el xou blanc. Sempre és millor que les entranyes.

–Era dia tabú. Vostès van intentar trencar-lo amb 'Los viernes al show'.

–Ho hem intentat diverses vegades, perquè hi havia una oferta molt sòlida aquell dia i la gent és animal de costums. Ara s’ha vist que  es pot fer entreteniment pur i blanc que funciona. I 'Tu cara...' és això: un programa per veure en família. És un èxit, perquè sempre ens farà més bones persones.

–¿I què va passar amb 'Los viernes...'?

–A vegades hi ha projectes que no s’acaben de consolidar, encara que hi hagi tots els elements necessaris. Són aquestes coses del show business. No saps la raó. Perquè ho tens tot: un bon format, una bona il·luminació…

–Bons presentadors…

–Els millors, els més atractius del panorama… (riu). Bons entrevistats... Però són fórmules que en aquell moment no toquen. 

–A 'Los tres cerditos', de la sèrie 'Cuéntame un cuento' (A-3), feia drama. ¿A la gent li xoca?

–És una qüestió de prejudicis. La gent espera que expliquis un acudit o tiris algú per un forat. Però tampoc et pots donar cops a la paret per això. ¿Si seguiré fent drama? Sí, però no necessito demostrar res. Vindrà un dia un paper diferent i l a gent es traurà la visió del còmic i divertit. 

–Recordo la seva gran interpretació dramàtica al film 'Ocho citas'.

–Va estar molt bé, sí. Doncs ha d’esperar-se a veure Los del túnel, la pel·lícula que he produït i protagonitzat, en què hi ha un personatge que provocarà comèdia a partir del drama que pateix. Aquesta fórmula a mi em sembla meravellosa. És dels guionistes de 'Camera café'. Col·loquem una mena de Jesús Quesada, el comercial d’aquella sèrie, patint la crisi dels 40. Molta gent s’hi veurà reflectida.

–Apostar pel cine i produir en aquests temps és molt valent...

–Això és el que ens mou: la bogeria. 

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

–Vostè anava per a periodista, però ho va deixar. ¿No se’n penedeix?

–Potser és gairebé millor estar justament a l’altre costat, intentant fer riure la gent perquè oblidi el moment que vivim. O, més ben dit, com és la condició humana. Perquè de situacions com les d’ara –abusos de poder, corrupció, injustícies...– sempre n’hi ha hagut. Però sí, el paper del bufó m’ha tocat a mi i el faig amb plaer.