Pablo Derqui: "El món empresarial premia dèspotes com Lluís Forés"

Pablo Derqui (Barcelona, 1976) ha tornat a TV-3 després de l’empenta que va suposar en la seva carrera televisiva el pas per Ventdelplà. Molt lluny ja d’aquell serial costumista, l’actor és un dels protagonistes de Nit i dia, la nova ficció de la tele autonòmica per als dilluns (22.35 hores), coproduïda per TVC i Mediapro, centrada en un grup de forenses i, sobretot, en les seves misèries. Derqui (Hispania, la leyenda, Isabel, Los ojos de Julia) interpreta Lluís Forés, un alt executiu que ell mateix defineix com un «depredador professional».

–Un cop més li ha caigut un altre paper de dolent. ¿Hi està abonat?

–Al principi pensava: ostres, m’estic encasellant, no seré mai un ídol d’adolescents (riu). Però amb la perspectiva acabes veient que aquests papers són els més agraïts. Et permeten viatjar a les parts més grises dels personatges, que són més reals, i a l’hora d’interpretar-los et donen moltes més possibilitats. 

    Ara estic molt content de poder fer aquestes coses. Són una classe de psicòpates que estan afectats per patologies diferents. I no els fas pas tots igual... Forés és un psicòpata social, mentre que l’Héctor d’Hispania... era algú que volia sobreviure. Tots dos són extrems, però molt diferents.

–Defineixi el seu personatge, el Lluís Forés.

–El Lluís Forés és un ferm candidat a acumular enemistats entre l’audiència. Ell només aspira a guanyar diners i no li importa carregar-se a qui sigui per aconseguir-ho. És un psicòpata social, un fet que avui dia assumim i, fins i tot, premiem.

–Ha comentat que a Nit i dia li ha resultat molt fàcil passar del blanc al negre, encara que a vostè li agraden els grisos.

–Sí, perquè és més real. La vida són grisos. Ens han acostumat al fet que la ficció sigui molt maniquea: els blancs són molt blancs, i els negres, molt negres. I l’única raó de ser que tenen és ser així. I la vida no és així. Podem estar en moments molt negres i molt blancs, però al mig, que és la majoria de la vida, ens trobem en els grisos. Sovint, recordem molt més els negres que els blancs, però els grisos són els que ens determinen a la vida i, per aquest motiu, són més interessants d’interpretar a la ficció.

–Compaginava el rodatge de la sèrie amb els bolos d’Una giornata particolare, amb Clara Segura, protagonista femenina de Nit i dia. ¿És per tornar-se boig?

–La giornata... no té res a veure amb Nit i dia, però et permet endurir-te i vas assentant la consciència d’ofici en el sentit que no és per art de màgia que fas un paper, sinó perquè t’ho has treballat i et poses la disfressa de Gabriele o de Lluís Forés. I això et dóna habilitat. És com el que fa sabates: després d’haver-ne confeccionat 300, cada vegada són millors. I si li canvies el model, també serà capaç de fer-lo.

–¿S’ha sentit còmode interpretant Forés?

–Al principi va ser molt xulo, perquè s’han atrevit a presentar personatges que, com li deia, no són ni blancs ni negres, i estic molt motivat. Sobre el paper, acabes rebutjant el personatge, perquè és un tio complicat i té una manera de ser difícil. I el meu esforç s’ha centrat a arrodonir-lo. És el marit de la protagonista i, per tant, t’has de creure que s’estimen, encara que ell tingui una manera molt determinada d’entendre l’amor. L’has de fer creïble i pròxim.

–¿Quins han sigut els seus referents? 

–N’hi ha molts, però no he mirat ningú en concret. Per exemple, tinc un amic que ha aconseguit arribar molt amunt, perquè és molt dèspota. El món empresarial premia aquestes actituds, les d’esprémer un equip que tens sota el teu comandament i al qual li treus tot el que pots sense pensar si estan realment bé o no. I persones que no tenen cap mena d’empatia funcionen. No empatitzar és molt típic dels psicòpates.

–¿Tampoc s’ha imbuït en altres ficcions similars?

–Encara que la pel·lícula no hi té gaire cosa a veure, a mi em venia al cap American psycho, basada en la novel·la de l’escriptor nord-americà Bret Easton Ellis. El perfil del protagonista s’assembla al de Forés.

–Precisament, en el seu futur projecte televisiu, Pulsaciones, dóna vida a algú que no té cor.

–Tinc moltes ganes de fer aquest treball. Interpreto un neurocirurgià d’alt nivell que té un atac de cor i està a punt de morir. Però li fan un trasplantament i arran d’això comença a tenir unes visions del donant. I sense voler, acaba vivint aquella altra vida.

–¿Què tal és la relació amb Emilio Aragón, el productor d’aquesta nova sèrie d’Atresmedia? 

–Molt bona, perquè per mi és un referent de quan era petit. És una persona a qui li agrada molt la seva feina i que s’esforça perquè l’equip estigui ben avingut. Tot resulta molt fàcil.

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

–Vostè ha patit la batalla pels audímetres que protagonitzen les televisions generalistes.

–A Catalunya aquest procés no és tan despietat... En una sèrie diària notes molt més les xifres, perquè això determina si tu hi continues o no; i en una producció que ja està tancada permet que facis una segona temporada. A Nit i dia he firmat per un nombre concret de capítols i el tema no m’inquieta. El que sí que em preocupa és que la sèrie agradi.