03 d’abr 2020

Anar al contingut

Daviz Muñoz: "L'èxit no ha de ser mai el fi"

Cuatro estrena aquest diumenge el 'docurreality' amb el triestrellat cuiner

JUAN CARLOS ROSADO / MADRID

L'amo del restaurant madrileny Diverxo està preocupat perquè res d'estrany s'interposi entre el seu treball i l'èxit. Malgrat això, David (o Dabiz, com firma ara) Muñoz (Madrid, 1980) va accedir que una càmera es convertís en la seva ombra durant els dos últims anys. El resultat el veurem a 'El xef', un 'docushow' que promet emocions fortes de la mà de Cuatro. Això sí, al premiat cuiner no li va importar gens patir aquesta invasió, perquè tot va ser molt natural. 

–¿Què és 'El xef'? 
–És el dia a dia dels meus dos últims anys i de tot el que m'ha passat en la meva vida professional. No han parat de passar coses de forma vertiginosa, a nivell d'aspiracions i d'expansió. El nostre nivell d'exigència ha anat canviant i tot segueix canviant. 

–¿Hi mostrarà el seu costat personal? 
–Veurem un David Muñoz personal perquè tot el que faig té a veure amb mi. Tots els meus negocis i la meva manera d'entendre la gastronomia tenen a veure amb una actitud enfront de la vida. Però la part més vinculada amb la meva parcel·la afectiva no s'hi veurà. 

–¿Quin és el moment més trist i el més alegre que veurem? 
–No se'n veu cap de trist, sinó moments de molta exigència tant física com mental. De moments alegres i d'èxit professional n'hi ha molts. El que ens està passant és molt bonic. Tot està passant perquè hi ha molt esforç al darrere. Potser el que és més emocionant és la inauguració del restaurant nou de Diverxo. Aquesta va ser una gran notícia per a nosaltres. 

–¿Què va ser el que el va atraure d'aquest projecte per assumir-lo? 
–El que no volíem era fer un programa de televisió, sinó ensenyar el que fèiem. Obrir les portes de bat a bat perquè hi entrés la televisió. Això significava també que no volíem repetir situacions ni provocar-les ni falsejar-les. No desitjàvem fer un programa de cuina ni que la televisió influís en el nostre dia a dia. La nostra intenció era que la tele s'adaptés a nosaltres. Si això era possible, tindria sentit el programa, però si no era factible, no tindria raó de ser. Al final, la dificultat més gran del programa ha sigut aquesta, però també ha sigut la seva gran virtut a l'hora de poder editar-lo i ensenyar a la gent coses que són reals. 

–¿Va trigar molt a dir que sí? 
–No, perquè crec que la nostra història mereix ser explicada i que molta gent se sentirà inspirada pel que fem. En temps com els actuals, en què sembla que tot són males notícies, hi ha gent que sap de nosaltres des que ens van donar la tercera estrella Michelin. Però aquesta és la història d'un grup de gent jove que fa nou anys que treballa molt durament i que segueix fent-ho amb molta fe. 

–¿Què li va agradar més quan li van explicar la idea? 
–En el fons, que no havia de fer res. No faré mai res a la televisió que em prengui temps. A mi m'agrada cuinar, perquè em fa feliç. Si puc estar cuinant i hi ha una càmer que ho va gravant, no m'importa perquè no he de deixar de fer-ho. Tinc clar que som el que som perquè cuinem molt bé. El dia que deixem de fer-ho molt bé, tot s'haurà evaporat i no hi haurà cap història bonica per explicar. Ara n'hi ha perquè la gent segueix esperant una cua d'un any per poder venir a menjar. 

–Vostè es va estrenar a la tele amb Jesús Calleja. ¿Com va ser aquella primera experiència amb ell? 
–Genial. Jesús és la típica persona que se la veu que és feliç amb el que fa. Des que es lleva fins que se'n va a dormir fa el que vol i com vol. Crec que aquesta gent té una gràcia especial. No el coneixia i des del primer dia que vaig anar a 'Planeta Calleja' em vaig quedar absolutament enamorat. M'encanta com a persona i com a professional i m'apassiona el seu estil de vida aventurer i esportista. Congeniem molt bé des del primer dia i m'ho vaig passar francament bé fent el programa. Ha sigut una de les grans experiències de la meva vida. 

–¿Quins programes de televisió li agraden? 
–Veig poca tele, perquè em passo la vida cuinant. Quan arribo a casa a la nit, m'agrada veure sobretot cine. Però també m'agrada 'Pekín Express'. Sobretot els dos últims anys, perquè el presenta Cristina [Pedroche](riu). 

–Però deu haver vist alguna vegada 'Masterchef' i 'Top chef'... 
–Doncs no, perquè coincideixen amb el meu horari de feina. Si arribes a les dues del matí i t'aixeques a les vuit, i això ho fas sis dies a la setmana, ¿et posaràs a veure la tele el teu dia lliure? Els conec per referències. Tot el que sigui promocionar el món de la gastronomia té una part positiva i negativa, des del punt de vista de quina informació rep l'espectador. Però tots produeixen efectes positius per a la gastronomia. Si, a més, molts estan vinculats a grans professionals de la cuina, el resultat no pot ser millor. 

–¿A què atribueix l'èxit dels programes de cuina? 
–Mengem tres vegades al dia. Menjar és un dels actes fisiològics de l'ésser humà que produeixen plaer. És normal que tots en el fons portem un cuiner a dins. A tots ens agradaria cuinar una cosa bona per fer feliç algú o un mateix. Crec que han trigat molt a arribar els programes de cuina. 

–Arguiñano diu que els nens han d'estar jugant i estudiant en lloc de cuinant en concursos de televisió. ¿Hi està d'acord? 
–El món de la cuina té una part lúdica i cultural molt bonica. El mateix problema hi podria haver amb un altre tipus de programes que tenen a veure amb nens, com els concursos de talents infantils. Sempre que estiguin ben enfocats i els pares d'aquests nens tinguin clar quines són les regles del joc i sàpiguen educar bé els seus fills, crec que no hi ha cap problema. És que si no estaríem tancant les portes a qualsevol 'talent show' de nens. 

–¿Què li sembla 'Pesadilla en la cocina'? 
–Està bé. Alberto Chicote és un gran professional i un gran cuiner amb una gran història al darrere. No és un programa que segueixi, però em sembla bé. De fet, hi ha alguns restaurants, molt poquets, als quals el programa els ha servit per tirar endavant i reflotar-se. 

–¿S'atreviria a presentar un programa d'aquestes característiques? 
–No, perquè el meu negoci és la cuina. Alberto ha hagut de deixar el món del restaurant per dedicar-se a la televisió. Jo vull cuinar, obrir locals i menjar-me el món darrere de la paella i del fogó. No faré res relacionat amb la tele que m'allunyi de la cuina. 

–Vostè volia ser futbolista, però va acabar als fogons... 
–Sí, m'apassionava la cuina, però també va ser una mica perquè amb 16 anys vaig jugar a l'Atlètic Madrileny de 2a B, dues categories per sobre de la meva edat, i potser em vaig creure molt bo massa aviat. Això va ser el principi del final. Allò em va ajudar molt per aplicar-ho al món de la cuina, quan em va començar a arribar l'èxit molt aviat. Em va ajudar a gestionar-ho de forma intel·ligent. 

–¿Què va passar perquè acabés deixant el futbol per la cuina? 
–Va ser la selecció natural: m'agradava molt des de petit la cuina. Era molt vocacional. Per un altre costat, el fet de creure'm molt bo abans de temps va ser per a mi el principi del final. Mentalment has d'estar molt fort per empendre qualsevol gran projecte des de la perspectiva de l'elit. Si no tens la ment ben preparada, l'èxit no t'arriba mai. 

–S'ha dit que vostè és un antisistema de la cuina. ¿David Muñoz és per a la cuina el mateix que Podem per a la política? 
–Em sembla una comparació tan peregrina que sóc incapaç de contestar. No veig cap similitud entre Diverxo i un partit. El que Diverxo suposa per a la gastronomia no té a veure amb la política. 

–¿Sent que ha trencat motllos en l'estètica tradicional de la cuina? 
–Sento que hem trencat motllos en els plantejaments bàsics de la gastronomia, en com entenem els negocis i tot el que hi ha al voltant. Si té a veure alguna cosa amb l'estètica o no em preocupa bastant poc. M'agrada quedar-me amb l'essència. L'embolcall és la cosa menys important. 

–Vostè va dir fa tres anys que a Diverxo eren tots mileuristes. ¿Això era així de veritat? 
–Sí, en aquella època tots ho érem. El que pretenia dir és que per aconseguir els teus objectius i somnis has de sacrificar moltes coses. L'èxit mai ha de ser el fi, sinó un pas en el camí. El que és més important no és guanyar diners aviat, sinó construir. I nosaltres sempre hem volgut construir des de la base sense importar-nos els temps. Teníem clar que el rendiment econòmic i professional arribarien. Podíem haver-ho fet molt més ràpid, però probablement no estaríem en la mateixa situació que ara. 

–¿Què ha hagut de sacrificar?

–Moltes coses. Temps, diners, esforç, amics, que la família i la gent que t'envolta t'entengui... Al final, tot té un preu i has d'estar disposat a pagar-lo. 

–¿És cert que al principi dormia a la rebotiga del restaurant? 
–Sí, fa nou anys. Hi ha gent que ens ha conegut aquests dos últims anys, però no hem sortit del no-res. Som gent que ha lluitat, lluita i lluitarà molt per aconseguir els seus objectius. Gent que s'ha permès el luxe de somiar en gran. 

–L'ha armat grossa fotografiant-se amb el vestit transparent de Cristina Pedroche de les campanades de l'any passat... 
–Ho vaig fer perquè em va venir de gust. 

–¿Què li sembla la polseguera mediàtica que ha generat el vestit de la seva dona aquest any? 
–Absurda. Em sembla que estava espectacular i crec que cada persona és lliure de fer el que vulgui amb el seu cos i amb el que es posi. Em sembla perfecte.