Samanta Villar: "No em veig en un plató. M'agrada molt el carrer"

Des que el 2009 es va proposar viure en primera persona les històries que explicava 'a 21 días', la periodista Samanta Villar (Barcelona, 1975) s’ha convertit en una de les cares més representatives de 

Cuatro, que va substituir ja fa set temporades aquell programa per 'Conexión Samanta'. El vertiginós ritme de rodatge la va portar a fer una parada de nou mesos abans de tornar amb nous reportatges.

–¿Què ha estat fent en aquest temps de descans?

–Bàsicament em vaig dedicar a descansar, a anar al cine, llegir, veure la tele, anar a comprar i cuinar.

–Necessitava una pausa...

–Tenia ganes de fer una vida molt normal. Feia cinc anys que no parava, en què no vaig estar més d’una setmana seguida al mateix lloc. Als dos o tres anys d’haver començat 21 días i haver continuat amb 'Conexión Samanta' em va agafar una baixada pensant: «¡No tinc vida social, no tinc arrels enlloc, els meus amics no compten amb mi perquè no hi sóc mai!». Llavors vaig arribar a una conclusió que em va servir per calmar-me. Em vaig dir: «No et preocupis, el que passa és que tu ets nòmada. Adona’t que tots els altres són sedentaris i tu has tornat a ser com l’home primitiu, que et mous per menjar». Vaig aguantar dos anys més i vaig pensar que necessitava parar aquest nomadisme i estar a casa.

–I ha tornat amb quatre nous reportatges de 'Conexión Samanta'. ¿Com es pot seguir innovant després de set temporades?

–Està molt relacionat amb els mesos de descans que em vaig agafar. En aquest temps he pogut llegir amb calma, documentar-me, estar atenta a tot el que està passant, indagar en els mitjans en què normalment no indaguem, tenir temps de buscar històries... Tot això ens va permetre trobar quatre temes d’actualitat, potents, periodísticament rellevants, controvertits i que no tracta ningú.

–¿Aquesta parada que ha necessitat no li ha fet plantejar-se deixar el carrer i fer un programa en plató?

–No m’ho plantejaré fins que no arribi el dia que em llevi del llit i digui: «Necessito fer un plató». Ara mateix no m’hi veig. És que m’agrada molt el carrer. És on es fa la tele més viva. Si t’hi fixes, molts programes que abans es feien en un plató ara es fan fora, com 'Salvados', 'Viajando con Chester'... La tele està ocupant el carrer i em sembla un encert perquè el carrer està molt viu.

–Es va dir fins i tot que podria fitxar per 'Hable con ellas'. ¿Encaixaria en un programa així?

–El que passa és que ja dirigeixo el meu programa, així que no em veig treballant en un altre que no dirigeixi jo. Em sento molt privilegiada. Però he hagut de lluitar ¿eh? Vaig començar que no pintava res, era la reportera i estava molt guiada per la direcció. Això em va servir per anar aprenent i, en un format tan personalitzat, era coherent que al final el dirigís la persona que el protagonitzava. Ara em veig més dirigint programes d’altres que fent programes que dirigeixin altres.

–Això de dirigir ja ho coneixia perquè va començar treballant com a ajudant de realització a TV-3.

–Vaig estudiar periodisme, però vaig fer els crèdits de televisió perquè m’agradava molt el cine i la imatge. Per casualitat, a Viladecans Televisió necessitaven algú per presentar i, dels tres que hi érem, em van agafar a mi. Aquesta visibilitat va ser la que va facilitar que fitxés per altres cadenes i abandonés la part de realització, que, no obstant, ara tinc més incorporada que mai al dirigir el programa.

–A '21 días' va treballar a la mina, va estar sense menjar, gairebé s’ofega bussejant amb la Guàrdia Civil. ¿Quin és el seu límit?

–El meu límit és perjudicar els altres, això ho tinc molt clar. No faré una activitat en què els altres surtin malparats. Fora d’això, on em pugui ficar jo mateixa, crec que no tinc límit. De fet, per les històries que he viscut estic convençuda que el meu límit d’avui queda per demà. Depèn de les nostres possibilitats físiques, del nostre ànim i estructura ètica i moral en aquest moment, i això és variable.

–¿No l’afecta implicar-se tant en els reportatges?

–No em sembla que sigui tan difícil. Com a persona qualsevol cosa que vas veient en la vida te l’emportes a casa, si no series un robot.

–Però no vivim tantes coses com fa vostè.

–Això és veritat. Però crec que he tingut sort perquè per la meva manera de ser, m’ha donat ensenyances. És veritat que he après moltes coses i algunes han sigut extremadament dures, però això m’ha servit per comparació per veure que la meva vida és tremendament fàcil i l’he d’aprofitar. M’ha donat un impuls de vitalitat.

–Aquests últims reportatges, com el dels bebès reborn o la intersexualitat, han fet parlar.

–Estic contenta perquè és el que buscàvem, temes que no deixessin indiferent. Si provoquen amor o odi, ja em sembla bé.

–¿És conscient que vostè també provoca amor o odi, sent tan protagonista en els reportatges?

–És clar. Encara que crec que últimament menys. Quan vam començar amb '21 días' sí que hi va haver més controvèrsia i jo generava molt més amor-odi, però tinc la sensació que a mesura que em faig gran em vaig suavitzant. No ho sé, potser m’equivoco. Abans era com més punky i al suavitzar-me una mica, la gent també ho ha fet. Ara no llegeixo insults ni res d’això (riu).

–No li devia resultar fàcil.

–Al principi no, però això també ha sigut un aprenentatge. Ara em sembla que va ser útil ser el blanc de totes les crítiques, algunes de ferotges, perquè vaig tornar a fer un procés. N’hi havia algunes que em semblaven tremendament injustes i m’enfilava per les parets quan, per exemple, hi havia crítics de televisió que deien que no gravàvem 21 dies seguits. Ara veig que si aquest senyor no tenia les dades correctes, òbviament arribava a conclusions errònies. He après que racionalitzar les coses em calma. Penso que hi ha gent que evidentment s’equivoca i se seguirà equivocant, i això forma part de la vida i no és greu. Tots aprenem. Potser sóc molt optimista.

–Vaja, que s’ho agafa amb una altra filosofia.

–No em sento tan vilipendiada com abans. També crec que el fet de dirigir el programa em fa estar més segura del que estic fent, i quan et vénen crítiques t’adones que no tenen res a veure amb tu i que cauen pel seu propi pes.

–Estant en una cadena com Cuatro, ¿se sent menys pressionada per les audiències?

–En realitat no, perquè fixa’t que Cuatro està en un moment en què necessita teleespectadors. Aquí la pressió de l’audiència és igual que en una cadena gran.

–¿Vostè què mira a la tele?

–Una mica de tot, depèn de la franja que tingui lliure. Informatius i, com que ara hi ha un boom del documental, he vist treballs com 'La sal de la tierra' o '20.000 días en la Tierra', dels quals trec molt bones idees, sobretot de muntatge i de plantejament de rodatge. També veig coses internacionals o 'Gran hermano VIP', que em sembla que s’autoparodia contínuament sense voler i em fa molta gràcia. I segueixo molt TV-3, encara que em sembla que els falta una mica de 'punch'.

–¿'Punch'?

–Nervi, risc. És una tele que s’ha acomodat molt, és molt blanqueta, conservadora, convergent.

–Però vostè ja va treballar al canal 3/24. ¿S’hi veu ara fent un programa a TV-3?

–M’agradaria, crec que podríem fer un bon programa amb la filosofia de la cadena, però també m’encanta treballar a Cuatro i tinc exclusivitat amb ells. TV-3 té una cosa molt diferent de la resta de canals i és que té tant crèdit guanyat amb el seu públic que es pot permetre tenir un tempo en els reportatges molt més pausat. A la tele a Espanya el públic no és tan fidel i per això segons quins ritmes no sempre te’ls accepten, has de jugar-los molt bé perquè si no l’espectador s’avorreix i se’n va. A TV-3, pel fet de ser una tele que es fa en català, ja tens la meitat de l’audiència guanyada, i per això es poden permetre altres coses.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–Ara que la seva successora a '21 días', Adeca Ucar, ha deixat el programa i busquen substituta, ¿quin consell li donaria a les candidates?

–Ha de ser apassionada. Aquesta és una clau fonamental a la televisió, on funcionen les propostes enèrgiques. Per exemple, com el programa Òpera en texans, que m’encanta. ¿Per què funciona? ¡Perquè el seu presentador és apassionat! Perquè el viu amb una energia, amb un carinyo i amb un amor que són clau. Per això ha de ser una noia que estigui molt motivada, que òbviament sigui periodista perquè sàpiga preguntar, articular la història i explicar-la, però sincerament crec que el que és bàsic és la passió. La resta ja vindrà.