09 jul 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

'Litoral', odissea majúscula

Raimon Molins pilota amb agilitat i imaginació la peça anterior a 'Incendis'

JOSÉ CARLOS SORRIBES / Barcelona

El millor que es pot dir de Litoral és que surt ben parada, molt ben parada, de la comparació amb Incendis, l'altra obra de Wajdi Mouawad representada les dues últimes temporades al Romea, i convertida en un fenomen teatral. I la comparació només es planteja perquè les ressonàncies d'Incendis són evidents en aquesta peça. Va ser la que va obrir la trilogia La sangre de las promesas, després tetralogia, de l'autor de nacionalitat canadenca i libanès de bressol.

Tot el que s'apunta a Litoral (1997) va quedar consolidat anys després a Incendis (2003). Perquè Mouawad mai es queda curt. Les seves obres són més grans que la vida; per ambició, complexitat, escriptura enlluernadora, èpica i aura poètica. És per això que necessiten una posada en escena molt fina perquè tota la seva emoció inundi la platea. I més quan vivim dies en què el que falta són recursos, no pas talent.

DESENLLAÇ MANDRÓS / Litoral no és tan rodona com la meravella d'Incendis, una bomba emotiva que feria l'ànim fins a provocar dolor en l'espectador amb un recorregut propi del millor thriller. L'odissea del jove Wilfrid en el seu viatge cap al Líban amb el cadàver del seu pare, en aquella recerca dels orígens que defineix la sèrie, defalleix en la seva segona part. Mouawad es va recrear en excés en els monòlegs sobre l'horror de la guerra i també en la càrrega poètica que adorna un comiat del pare massa mandrosa.

Però, amb aquest material gairebé inabastable, una petita productora com Atrium ha aixecat un muntatge excel·lent al Romea. La direcció de Raimon Molins mereix els mateixos elogis amb una posada en escena imaginativa, dinàmica i que només decau en la segona part, empesa pel text. Molins disposa d'una escenografia de Ricard Prat, a partir de dos contenidors, molt resolutiva per als diferents canvis de situació. Realça, per exemple, la gran escena de la trobada familiar, amb l'arribada dels oncles de Wilfrid, barrejada amb la seva visita al tanatori. Un petit joc metateatral, a més a més, dispara l'humor.

'TOUR DE FORCE' / El director té el suport d'un repartiment entregat i creïble, començant pel savi Lluís Marco, enorme com el mort vivent, i seguint pel protagonista de l'odissea, un Marc Rodríguez que no decep mai i creix sense pausa en la seva carrera, tot i una dicció a vegades atropellada. Són els únics que no doblen personatges en el tour de force que viuen David Verdaguer (un magnífic actor cada dia més consolidat), el camaleònic Pepo Blasco i l'efectiu Xavier Ruano, que ja va formar part d'Incendis.

Mireia Trias i Patricia Mendoza, sòcies de Molins a Atrium, despatxen sense titubejos els rols femenins. A la primera, neboda de Xavier Trias, la va aplaudir amb força l'alcalde, present en una gran estrena igual que el conseller Mascarell.