Xavier Baró, la troba essencial

L a nova onada folkie catalana, fronterera amb el pop i el rock, no surt del no-res: hi ha un substrat, un fil històric i uns hàbits col·lectius que expliquen la nostra tendència cíclica a buscar inspiració o refugi en la tradició popular i les formes acústiques. Xavier Baró és un dels creadors que amb més consciència i sensibilitat han volgut fer de ponts entre el llegat premodern i el llenguatge contemporani, fonent-lo en una obra compacta. El camí d'anada i tornada entre els dos mons es va seguir al mil·límetre dijous a Luz de Gas, en la seva cita amb el festival Barnasants.

El cantautor d'Almacelles, al Segrià, lluny d'aquella Barcelona que segons diu cultiva el clixé sonor, va oferir un recital antològic amb convidats i intenció perdurable: es tractava de gravar un disc en directe, el primer de la seva carrera, que inclourà també preses registrades el 22 de febrer al Cafè del Teatre Escorxador (Lleida). Un viatge a una obra amb arrels ben assumides, encara que de factura relativament recent, ja que la producció més transcendental de Baró, de 58 anys, es concentra en els últims 15. D'aquí va sortir tot el seu repertori, començant per la guerrera i depuradora Temps de destrals.

Notícies relacionades

La ràdio sense cadires

¿Com tenim allò del 2cat?

Barret amb ploma vermella, guitarra acústica i aire de Dylan en els temps de Desire. Amb ell, els tres refinats integrants de L'Art de Troba; dues guitarres i un teclat, prescindint de l'imperatiu rocker del baix i la bateria. Amb ells, Baró va reconstruir el seu cançoner amb minuciositat, expressant subtils contrastos. Com en la tradicional A la plaça fan ballades, on la delicada instrumentació va acompanyar una història tèrbola on la protagonista, la Catalineta, és assassinada pel seu pare a garrotades per preferir ballar a sopar amb la família. «I el dia que l'enterraren / a son pare van penjar».

GRALLA REIVINDICADA / Baró va recórrer al seu disc dedicat a Rimbaud i va comptar amb dues veus convidades de la seva terra, Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Gasion (El Fill del Mestre). La formació es va ampliar amb les gralles d'Heura Gaia i Els Laietans, músics joves que recuperen aquest instrument de vent sense complexos. Poderosa, la versió col·lectiva de La caiguda de Lleida, que va encarrilar el recital cap als cims de La catedral de joglaria i Una història del Montsec, relat sobre «el bandoler cruel dit Lo Macot». Sí, aquí tenim relats de bandolers que farien arquejar les celles a Springsteen i al difunt Johnny Cash.