tu i jo som tres

El pacte de la latrina

El Papa Alexandre VI evacua al vàter del Vaticà (’Els Borja’) / periodico

1
Es llegeix en minuts
Ferran Monegal
Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Bellíssima, lluminosa, fantàstica escena -malgrat que fos tan escatològica- la que acaba d'oferir-nos la sèrieEls Borjade TV-3. Som al 1493. El rei francèsCarles VIIIaspira a conquistar el regne de Nàpols, i s'alia amb els poderososSforzade Milà. Però el papaAlexandre VI (Roderic de Borja) contraataca formant una imbatible coalició amb elsReis Catòlicsd'Espanya, més Venècia, Màntua, Siena i el Sacre Imperi Romano-germànic. I és clar, davant d'aquest fenomenal bloc, alsSforzano els queda cap més remei que abandonar el rei francès i fer unapprocheal Vaticà per no quedar-se fora del repartiment del pastís napolità. Aquí el més interessant, el més iridescent, és com, de quina manera, de quina forma, ens pinta aquesta telesèrie elpacte delsSforzaamb el Vaticà. ¡Ahh! El papaAlexandre VIaccepta entrevistar-se ambAscanio Sforza. Li concedeix audiència. Accedeix a una entrevista. Però el rep... ¡al vàter! ¡Ahh! ¡Colossal instant! El Papa evacuant, assegut sobre un dels forats de la latrina vaticana, i el cardenalAscanio Sforza, vestit de diumenge, és a dir, emblanquinat amb la seva millor i més exquisida púrpura cardenalícia, aguantant dret les ventositats que llança Sa Santedat sobre la marxa. Tremenda humiliació. Formidable retrat del que són capaços d'aguantar, de pair, de suportar, els il·lustres personatges de les classes dominants a condició de seguir emportant-se'n la seva part, la seva mossegada, el seu corrupte percentatge. Gran metàfora, sí senyors.

LA CEGUESA CORTICAL.-Aquesta setmana,Eduard Punset(Redes, La 2) ha entrevistat la professoraBeatrice Gelder, de la Universitat de Tilburg. Aquesta científica li ha explicat que estan brotant casos, molt sovint últimament, d'una malaltia que es diu ceguesa cortical. Els pacients afligits per aquesta malaltia experimenten una mutació als ulls, i al cervell, molt curiosa. Resulta que els ulls hi veuen, però el cervell es nega a reconèixer moltes de les imatges que rep. Les rebutja. Com si no existissin. És a dir, que el malalt només veu el que el seu cervell vol veure, i és cec davant de tot allò que no li interessa. ¡Ah! És una malaltia molt singular. Però no és pas nova.Baltasar Gracián, en els seus volums d'El Criticador, ja ens adverteix: «No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure, ni pitjor sord que el qui no vol sentir, ni pitjor desentès que el qui no vol entendre». Una altra gran metàfora. I molt actual, efectivament.