Parla, encara que sigui veritat

Aquesta setmana han analitzat aInforme semanal(TVE-1) com n'és d'important per a un polític, per a un president del Govern, conèixer bé l'art de la comunicació amb la finalitat de poder influir en la ciutadania. En temps de crisi, encara més. ¡Ah! El treball, fet perAlicia G. MontanoiMiguel Román,és d'una actualitat oportuníssima. Primer ens han parlat d'Obama, el president que va saber transmetre més bé el seu entusiasmant ideari durant la seva campanya electoral, però que ha sabut comunicar pitjor després les accions del seu Govern

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

-com la reforma sanitària, per exemple- a la ciutadania. Després van passar a considerar el paisatge que contemplem aquí, o sigui, el carpetovetònic retrat d'actuacions comunicatives presidencials una mica surrealistes, com la d'aquellZapaterodient que teníem el sistema bancari i financer més sòlid del món, o aquellRajoyabstret i escapista que va eludir els mitjans de comunicació girant-se i optant per sortir d'amagatotis per la porta de servei. Els experts que van intervenir en el programa ens van parlar de la importància dels estrategs que dissenyen la comunicació per als presidents. La finalitat, pel que sembla, persegueix el següent paradigma: comunicar per influir, i influir per convèncer. O sigui, si no ens movem del pla teòric, l'estratègia sembla d'una bondat superlativa. Però els ciutadans estem acostumats a un art diferent: a la comunicació política com a maniobra de distracció i de mentida. Deia el professorJulio César Herrero:«Si un president, o qualsevol polític, utilitza la comunicació al servei de la mentida, abans o després l'enxampen». Home, això ho podríem discutir. Hi ha ocasions en què els ciutadans percebem les estratègies de comunicació com un exercici de presa de pèl a escala col·lectiva. Els experts en comunicació de l'entorn d'un president, el que sigui, han arribat a un gran perfeccionisme. Sempre aconsellen al polític que parli, que digui alguna cosa, que es dirigeixi a les masses, encara que sigui un missatge fals el que emeti. Ho anomenen sembrar il·lusió, malgrat que sigui una faula.

El treball ha estat oportú. Li ha faltat, això sí, el paper que juguen les mateixes cadenes de televisió en aquesta propalació del conte. El rol dels portaveus. La tasca dels manipuladors a sou. Potser fins i tot un record al vell periodisme, en contrast amb l'agit-propque avui s'estila.