Un lloc de la plaça de Letamendi

L a Televisió de Catalunya va moure la programació davant la notícia de la mort deTeresa Pàmies. I va rescatar, i va reemetre, aquella lluminosa entrevista que li va ferJosep Maria Espinàsel 1994, en aquell programa seu, profund i reposat, que es titulavaPersonal i intransferible(El 33). Celebro que la nostra gran televisió pública hagi reaccionat com ho havia de fer, movent el que fes falta, davant la desaparició d'una dona de la talla, de la categoria, de Teresa Pàmies. En aquesta conversa ambEspinàshi ha dos moments particularment intensos. El primer va ser quan laTeresava evocar la clandestinitat de les trobades ambGregorio López Raimundo a la plaça de Letamendi. Uns records que va deixar escrits al seu llibreAmor clandestí. Ella esperavaGregorioen una zona determinada, discreta, sota l'ombra arbrada de la plaça. I si ell no arribava, l'envaïa un estat d'ànim inquietant que ella va sintetitzar amb una paraula tremenda:«l'angoixa». El segon és quan va parlar del dia, el primer dia, en què finalment va poder sentir la sensació de normalitat. Va dir:«Va ser l'any 1977. Exactament el dia en què el meu marit va ser alliberat a Barcelona i va arribar per primera vegada a casa, i el nostre fill petit va poder posar el seu nom a la bústia de correus». ¡Ah! Per primera vegada van poder coexistir els cognomsLópez Raimundo iPàmies, junts, a la humil bústia del vestíbul de l'immoble. LaTeresatenia 58 anys, i elGregorio,63.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Vaig conèixerTeresa Pàmiesa principis dels anys 90. Vam coincidir molts matins, durant anys, als programes deJosep Cunía COM Ràdio i a Ona Catalana. LaTeresaem parlava de boleros i jo li parlava de tele. Li interessava poc això de la tele. M'ho deia sense embuts, com era ella, directa i franca, i amb aquell deliciós accent deles terres de Ponentque mai va perdre. A mi, en canvi, sempre em van interessar els boleros que ella em feia escoltar.

LaTeresatenia també un sentit de l'humor molt particular. En una entrevista ambJúlia Otero(La columna, TV-3, febrer del 2002), parlant dels anys, i de les arrugues, va advertir:«Les dones envellim millor que els homes, excepte aquelles que han estat dona bandera. A aquestes, quan els surt la primera arruga, ho passen fatal». I quan laJúliali va preguntar si coneixiaSara Montiel, li va respondre:«Deu haver patit molt: era molt guapa». ¡Ahh!TeresaPàmies, et trobarem a faltar.