Falete, com un tsunami

Després de gairebé dues hores d'actuació, algú del públic va demanar cridant: ¡Como una ola! Falete no la va cantar, però va oferir a canvi un fandango habitual en el repertori de Rocío Jurado, no sense contestar-li abans: «¡Com un tsunami!». Ho va dir entre rialles, encara que el que ell fa sobre un escenari no és cap broma. Dissabte, dins del festival De Cajón, Falete va demostrar un cop més que és una força de la naturalesa, que posseeix un domini vocal i escènic avui en dia gairebé introbables.

Feia cinc llargs anys que no oferia tot un concert a Barcelona i en aquest temps han canviat moltes coses. Mentre que a Amèrica el seu art segueix guanyant posicions, a l'Espanya actual una mena de nova inquisició mediàtica dóna per fet que quan algú apareix en certs programes deixa de tenir crèdit com a artista. ¿Què hi deu tenir a veure una cosa amb l'altra? ¿Potser algú canta millor o pitjor per això? Però bé, al cap i a la fi: ¿què es pot esperar d'un país on la majoria de gent pren per vulgar friqui el grandíssim Juan Gabriel?

I precisament amb una ranxera seva va començar. Va atorgar aInocente pobre amigola intensitat pròpia d'un bis i va rubricar amb atrevit gest fàl·lic certs retocs en la lletra. A la mida del seu personatge va cantar: «Dile a esa mona que hoy te ama / que para amarte nada más / que para eso a esa le falta / lo que yo tengo de más».

A mig omplir, la sala 2 de l'Auditori es va desbordar des d'aquell primer moment en aplaudiments i enceses ovacions.Mi cante y un piano, es titulava l'espectacle, cenyit a aquesta tan concisa formació instrumental. Falete sense paracaigudes ni més mur de contenció que el de la seva mestria interpretativa: de la mateixa manera que desferma huracans amb la seva energia pot ser delicat com la brisa, esfullar cada paraula abans de desbordar-se.

Notícies relacionades

La ràdio sense cadires

¿Com tenim allò del 2cat?

Que el pianista Alejandro Cruz sigui un consumat actor el converteix en còmplice ideal. A més, el jovebailaorJosé María Viña va marcar el seu terreny al tram final i com a interludi entre les dues parts del recital. La primera plena de boleros i apassionades balades a càrrec d'un Falete vestit de blanc setí. La segona, amb mantó, molt més coplera i flamenca. I totes dues amb escasses mencions al repertori dels seus discos.

Va condimentar els seus drames cantats amb no poques bromes. Per abordar la sambraCárcel de oroes va asseure al costat d'una tauleta, portant el compàs tant amb el puny cabal com repicant amb les seves llargues ungles sobre la fusta. Va deixar el micro i se'l seguia sentint a la perfecció fins i tot quan es girava. Per no parlar de l'aclaparador passeig per tot l'ample de l'escenari amb què va estirar les últimes notes deTengo mie­do. Immens.