Carme Chacón, a punta de pistola

Hem atorgat a casa el primer premi del sarcasme de la setmana al cop que li han clavat aPolònia(TV-3) aCarme Chacón. Molt ben caricaturitzada, com sempre, perMireia Portas, i amb una celeritat francament encomiable -van presentar l'esquetx el mateix dia en què la ministra va comunicar la seva renúncia a les primàries-, van recrear la seva compareixença davant dels mitjans amb una filigrana de guió del qual es poden seleccionar dos dards. Un:«La meva decisió l'he comunicat a les persones més importants del nostre partit... i a Zapatero». I dos:«Vull també agrair el suport dels meus companys del PSC, ¡moltes gràcies..., fills de p...»¡Ahh! Però el cop d'efecte més tremendo va ser el moment en què va aparèixer per la dreta de la pantalla un braç, una mà, que enarborava una pistola, i comminava laChacónque anés comunicant la seva renúncia sense parar. O sigui, ¡sense pressions de cap classe! Aquí el més inquietant és quePolòniano ens ha ensenyat qui era el que portava la pistola. S'admeten apostes.

Notícies relacionades

La Copa de la Reina, a TV3 i La 2

Els mil temes de ‘L’altaveu’

VIC. - A-3 TV va emetre ahir a la nit un documental firmat perDavid Fontsecasobre aquell esgarrifós atemptat d'ETA, el 29 de maig de 1991, a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. O sigui, quan se'n compleixen exactament 20 anys. Ha estat un treball impecable bolcat, teixit, a l'entorn de les víctimes d'aquella massacre. Aquells nens que aquella tarda jugaven. Aquells adults que també van quedar absolutament commocionats. Hem vist, 20 anys després, els supervivents.

I d'aquell succés tràgic no és un record el que en guarden a la memòria: és una presència constant, aterridora, a l'ànima. La vida segueix, sí, però el cop els ha deixat una marca que no s'esborra amb el pas dels anys. Aquesta ha estat la virtut d'aquest treball: l'exquisida sensibilitat d'acostar la càmera a les víctimes sense que la mirada televisiva les esgarrapi. Tot al contrari. També ha estat oportú el contrast queFontseca(nascut i resident a Vic, precisament) ha aconseguit amb l'arribada dels cossos dels etarres a Gernika. L'1 de juny de 1991 va caure el comando assassí, i a Gernika van rebre els cossos com si es tractés d'herois. Quin absurd. Quina desraó. Quina barbaritat. Aquest treball redimensiona el que ens va oferirAlbert Om(TV-3) el març d'aquest any. AmbFontsecahem arribat a l'emoció. Escala humana.