Ballem, acomiadem la meva cama

És l'excel·lència. L'enginy. L'elegància. El treball impecable. La profunditat. I sobretot, encara que és ficció, l'autenticitat. Estic parlant dePolseres vermelles (TV-3). Quina extraordinària estrena.Albert Espinosa, com a guionista i ànima de la idea, iPau Freixas,com a director, han aconseguit elevar una telesèrie a categoria d'aliment de primera necessitat per a l'audiència. I ja en el primer capítol, que té mèrit. La història sembla senzilla: un grup de joves, entre 10 i 16 anys, coincideixen a l'interior d'un hospital com a pacients. Estan ingressats per diverses malalties. Malalties greus, severes. I de cop i volta, com si aquestes criatures estiguessin en una casa de colònies, s'organitzen en un club, s'institueixen en grup fantàstic, i la seva vida hospitalària adquireix la dimensió d'una aventura permanent. ¡Ah! Quina estratègia, quin plantejament, més intel·ligent. S'aconsegueix d'aquesta manera una aproximació diferent, gens ensucrada, ni tampoc gens morbosa, a l'íntima tragèdia d'aquests joves: amputació de cama per osteosarcoma, infart, càncer de tíbia, anorèxia... S'aconsegueix una profunditat, una delicadesa, i un atractivíssim comportament i relació entre ells, que tot i ser intèrprets d'un guió, et subjuguen i te'ls creus. Sense pretendre fabricar emocions, t'emocionen. Són nítidament autèntics. Una verdadera raresa. Prenguin nota d'aquests noms, desconeguts gairebé tots ells:Alex Monner(Lleó),Igor Szpakowski(Jordi),Joana Vilapuig(Cristina),Nil Cardoner(Roc),Mikel Iglesias(Ignasi),Marc Balaguer(Toni). Fan un treball impecable. La creació d'aquesta bombolla humana, aquest club de joves de la polsera vermella submergits a l'interior d'un hospital, ens proporciona una visió hospitalària inèdita. Summament atractiva també pels diàlegs i situacions en què es veuen immersos. Hi ha molt talent en aquest treball. I fins i tot cops d'una ironia insòlita en un establiment on sembla que només hi pot haver dolor. És un tractament escènic que desdramatitza, i al mateix temps commou.«M'agradaria ballar amb les dues cames. Seria una bonica manera d'acomiadar-la»,li diu el joveníssimJordia la joveníssimaCristina, moments abans que li amputin la cama. I ballen tots dos i aconsegueixen un clima esplèndid. ¡Ahhh!, i encara hi ha qui va pel món i va dient que el problema dels crítics de tele és que no ens agrada la tele.