Res al plat, tot a la factura

Acasa ens ha agradat el viatge d'Albert Om d'aquesta setmana (El convidat, TV-3), submergit en el món gastronòmic i existencial de Carme Ruscalleda. D'entrada, viatjar a Sant Pol ja és, per si mateix, un plaer. I si a sobre el privilegi de ser estrella de la tele et permet circular lliurement per la cuina del Sant Pau, i anar picant lliurement per paelles i cassoles, la satisfacció adquireix matisos de glòria sublim. Interessant criatura, la senyora Ruscalleda. Partint del negoci d'un humil supermercat, el que abans en dèiem colmado o botiga de queviures, ha edificat un dels millors restaurants del món, amb permís de Ferran Adrià. En un moment donat, Om se la va emportar a passejar per la sorra de la platja de la Punta. I allà, deixant-se acariciar per la brisa, va evocar els seus començaments com a cuinera (potser hauria d'haver escrit artista). Deia: «Al principi, al poble, entre els meus veïns, es va produir aquell temor, aquella desconfiança en la nouvelle cuisine, que tan bé sintetitza la frase Res al plat, tot a la factura. Però nosaltres ho pesem tot. ¡Tot! Per tenir consciència dels grams que servim». I així, pesant la ingravidesa, no només va fer desaparèixer temors sinó que va edificar, imparable, el seu genial sentit de la gastronomia. Té cops francament divertits, la senyora Ruscalleda. Quan vol airejar-se, relaxar-se, o simplement evadir-se, dóna cops a una bateria que té allà parada, bateria d'orquestra professional, no bateria de cuina, i llavors el seu marit, Toni Balam, agafa una trompeta, i conformen un duo tan surrealista que si el pobre Alfred Jarry estigués encara entre nosaltres no dubtaria a definir-lo com a ¡patafísic! ¡Ah! Quin bon rotllo, quina simpatia, la que transmet aquesta parella. Poc s'ha hagut d'esforçar Albert Om en aquest viatge. Les criatures visitades no només són un referent mundial en gastronomia: la seva vida està immersa en una plasticitat superlativa.

L'ACUDIT D'ALICIA .- Ha aparegut Alicia Sánchez-Camacho a El club del chiste (A-3 TV). N'ha explicat tres. En ressaltem un. Un nen li diu al seu pare: «Papa, ¿per què li dius a Zapatero Missió impossible?». I el pare li contesta: «Perquè cada vegada que llança un missatge, s'autodestrueix». ¡Ah! Si en plena campanya electoral catalana, la líder del PPC carrega contra ZP i no contra Mas ni Montilla, és que habita en ella una esperança: ser cridada a pactar alguna coseta.