La flauta blaugrana

A casa seguim, amb bastanta resignació, aquesta espècie deCaçador de boletsmusical titulatNo me la puc treure del cap. Ens produeix sentiments contraposats. Es tracta d'una evocació de les cançons més nostrades i que, segons els seleccionadors, més han arrelat en el sentiment popular. D'entrada diguem que sense el pictòric posturisme deRoger de Gràcia, l'invent seria d'un pessebrisme difícil d'empassar. ElRoger, amb les seves piruetes circenses, i també amb la seva efectivitat plàstica, fluïdifica aquesta sobirana crosta que ens claven cada setmana. Assenyalem algun encert, per exemple l'útil didactisme que ens depara el musicòlegLluís Vergés. Posat al piano ens adverteix dels trucs de l'autor d'un tema determinat en el moment de compondre'l, o sigui, la importància de començar en to major, que transmet entusiasme, i no en to menor, que presagia derrota i crea sensació de funeral. També el pintorescXavi Lozano, músic que s'intitulaquotidiafonista, ens diverteix amb els seus instruments improvisats: aquesta criatura és capaç de transformar en flauta travessera una barra de futbolí, o en trompeta el quadro d'una bicicleta, afegint a més perles cultivades, com la de fa dues setmanes, quan va dir:«Compte que la bici té greix i taca», o sigui, parlava d'ItacadeLluís Llach. ¡Ahh! Té un mèrit una mica tronat, però simpàtic. No obstant, tot aquest esforç està banyat en un rupestrisme catalanet, en minúscules, bastant carregós. Sense anar més lluny, aquesta setmana se'ls va acudir elevar a categoria de cançó popular l'himne del Barça. Home, amb tots els respectes a la gent blaugrana -totalment aliens a aquesta utilització-, una cosa són les cançons d'un país i els seus intèrprets i autors, i una altra, els himnes entusiàstics, que és un altre gènere, per exemple,Els segadors. Demostra aquesta incrustació la malaltissa necessitat de Barça que té la direcció de TV-3, com a taula de salvació de les seves audiències. Fins i tot van disfressar el bon actorLluís Solerde suposat president de la Generalitat, el van enfilar al balcó del Palau i allà, simulant dirigir-se a les masses, li van fer llançar un discurs que començava així:«Tot el camp és un clam...». Fantàstic. D'aquest boletarisme xampinyonaire futbolisticomusical el més interessant ha estat haver informat el públic en general que el nostre admirat Josep Maria Espinàsés coautor de l'himne blaugrana i, tot i així, el tenen silenciat i esborrat del mapa.