Les cabres no es renten les dents

S'ha acabat l'aventura dels grangers que buscaven esposa a Cuatro, i encara que sembla que no l'ha trobat encara, ha estat el cabrer Pedro, indiscutiblement, la gran estrella d'aquesta edició. ¡Ah! Aquest noi rupestre i assilvestrat, noble i transparent com l'aigua, cuidador de cabres a Vezdemarbán, ens ha deparat moments molt disfrutables. El programa ha sucat pa en les seves declaracions i comentaris, i com a apoteosi final ha elaborat un rosari amb totes aquelles perles cultivades. Un dels moments més agropecuaris va ser quan les seves dues pretendentes (María i Amara) el van obligar a rentar-se les dents al lavabo. Ell s'hi resistia, exclamant: «Jo no em raspallo les dents perquè no em va. No he vist mai el meu burro rentar-se les dents. Mai. Ni cap de les meves cabres». I és clar, davant d'arguments d'una solidesa tan gran, només era possible partir-se de riure. La veritat és que les noies, en vista del seu rupestre estil existencial, a vegades van intentar prendre-li una mica el pèl provocant-li situacions delicades. Una nit, per exemple, es van ficar totes dues al seu llit, a incitar-lo, a escalfar-li la bragueta, per dir-ho sense embuts. I ell va acabar fent-les fora, articulant el següent raonament, absolutament irreprotxable: «De dues en dues, l'única cosa que fan és escalfar el forn, però després no hi fiquen res. I això no se li pot fer a un ésser viu. A mi no se m'acudiria ficar una euga a la quadra del cavall, i al cap de dues voltes, prendre-l'hi. El cavall es tornaria boig i fins i tot es podria matar. I així m'he quedat jo, rebolcant-me al llit fins que m'ha baixat l'hidràulic». ¡Ahhh! La literatura oral que utilitza aquest noi és d'un realisme, d'una sensatesa, i d'un sentit comú, inqüestionables. Un dels moments més bonics es va veure quan Pedro i Amara es van asseure a dalt d'un cingle, una elevació natural enmig del camp zamorà. Ella, callada, s'entretenia mirant l'horitzó. I ell mirava cap avall, cap on pasturaven les seves cabres. I de sobte Pedro es va girar, va mirar Amara, i amb una suavitat extraordinària li va llançar el següent apunt sobre la marxa. Va dir, murmurant: «Que dura que és la vida del cabrer», i després d'un silenci dens, lleument emmascarat de tristesa, va afegir: «¡I sentimentalment més!». ¡Ah! No sé si Amara va arribar a calibrar la profunditat del detall. Els puc assegurar que les cabres allà presents el van entendre a l'instant.