¿Per què els professors catalans han votat ‘no’ a un augment salarial de 450 euros? Quatre claus d’una negativa històrica

La sensació és semblant a la que es respirava després de la firma de l’‘Acord de país’ del 9 de març per part del Govern, CCOO i UGT. El malestar a les aules és gran –aquests dies, a 30 ºC– i no s’ha sabut entendre. O, si més no, no se li ha donat resposta. El missatge que llança aquest ‘no’ és clar: l’«emergència educativa» està lluny de ser resolta amb 6.400 nousprofessionals per a l’escola inclusiva –que arribaran, a més, de forma progressiva en quatre anys– i amb 450 euros més en la nòmina dels docents (més de 600 si es té en compte l’increment estatal sobre el salari dels funcionaris). El problema de l’escola –i en això coincideixen tant els del ‘sí’ com els del ‘no’– és molt més profund i molt probablement no es resolgui només en una taula sindical. Un dels arguments més estesos aquests dies per censurar el preacord és que l’augment salarial –que una part del col·lectiu també qualifica d’insuficient– no es traduirà en millores significatives en el dia a dia.

També un aspecte molt criticat del preacord és que ha deixat fora el personal d’atenció educativa (PAE) –monitors de recolzament a l’educació inclusiva, tècnics d’educació especial, integradors socials...–, un col·lectiu molt precaritzat. Els signants del pacte han explicat que les condicions laborals d’aquests professionals es defensen des d’altres espais de negociació i que l’acord en qüestió s’ha firmat a la taula de docents. No obstant, des de les escoles aquest argument no s’ha entès, tenint en compte que aquests perfils treballen amb l’alumnat vulnerable i que Catalunya registra un 35% de pobresa infantil.

Més enllà del PAE i amb el mateix argument, també han quedat fora de l’acord els professionals de l’etapa 0-3, també altament mobilitzats en l’últim cicle de vagues.

L’aFFaC, federació d’afes de l’escola pública, he emès aquest dijous un comunicat en el qual les famílies valoren la mobilització educativa, reclamen concrecions per avançar en inclusió, adaptació climàtica, menjadors universals, gratuïtat de l’educació i planificació de l’oferta pública, i reivindiquen el seu paper en «la construcció de les respostes». Dies enrere, Lidon Gasull, directora de l’entitat, admetia que el col·lectiu docent no havia comptat amb les famílies a l’hora d’establir les demandes de les reivindicacions.

Si els sindicats majoritaris defensaven el ‘sí’ al preacord, la CGT, la Intersindical i les assemblees docents que han sorgit amb força durant les últimes vagues i protestes han estat fent campanya pel ‘no’.

Notícies relacionades

Veritats i mentides sobre el preacord entre sindicats i Educació rebutjat pels docents: ¿què es votava exactament?

La xarxa empresarial aragonesa, clau del creixement i la competitivitat del territori

La CGT, que no va firmar el preacord al no recollir cap de les seves línies vermelles (entre les quals hi havia el compromís de no tancar cap línia a l’escola pública), va anunciar ja divendres passat que no desconvocaria la vaga. Al cap de pocs minuts de conèixer-se el resultat Laura Gené, secretària general de CGT Ensenyament, ha demanat la dimissió de la consellera, Esther Niubó.

Més enllà dels sindicats, una part molt important de les direccions ja havien mostrat el seu rebuig de l’acord del març –el preacord actual és un annex al del març– al reduir fins al 3% les places perfilades (les que poden triar les direccions) i eliminar les entrevistes, ja que asseguren que aquestes mesures posen en perill els seus projectes educatius, amb especial impacte als centres de màxima vulnerabilitat.