Un 40% de les papallones de l’àrea de Barcelona estan en caiguda lliure: «Els herbassars abandonats són el seu últim refugi»

El declivi l’ha constatat una investigació recent del BiBio, el grup d’investigació del Museu de Ciències Naturals de Granollers, publicada a la revista científica ‘Urban Ecosystems’. El treball, que ha analitzat 59 punts de control de la regió metropolitana i 893 poblacions locals de papallones, assenyala la urbanització com un dels principals factors que expliquen la pèrdua de poblacions. L’estudi apunta, en concret, a la pèrdua de qualitat ecològica dels paisatges periurbans.

L’expansió de superfícies construïdes amb ciment redueix la disponibilitat d’hàbitats, trenca la continuïtat entre espais naturals i deixa moltes poblacions aïllades en petites taques de vegetació. «Les àrees urbanitzades són els espais en els quals les papallones es veuen més perjudicades, al veure com es fragmenta el seu territori», explica Juli Mauri, investigador que ha liderat el treball, en conversa amb aquest diari.

En canvi, els espais que millor funcionen per sostenir la biodiversitat són els prats i els herbassars. «Tot i que estiguin entre solars abandonats o siguin terrenys degradats, són peces clau per mantenir comunitats diverses: és on n’hem trobat més varietat i més abundància», resumeix Mauri.

Espais oberts

El problema, adverteix l’estudi, és que molts prats i herbassars no estan inclosos en espais protegits i queden exposats a canvis d’ús, transformacions urbanístiques o models de gestió poc favorables per a la biodiversitat. «Aquests ambients poden semblar secundaris, però la investigació els situa com un dels principals refugis per a les papallones de la regió de Barcelona», assegura.

Els boscos també exerceixen un paper rellevant, sobretot a les zones menys alterades i en espais protegits. No obstant, no són els ambients on l’estudi detecta més riquesa de papallones. Tot i així, com que es tracta d’àrees custodiades, sí que fan funció de reservori. Les dades analitzades han permès avaluar la tendència de 88 espècies de papallones, una part significativa de les 141 presents a la regió metropolitana.

El resultat no mostra només una caiguda general d’individus, sinó també la desaparició de poblacions concretes en alguns punts de seguiment. «Hem perdut espècies, però sobretot hem perdut nuclis de població concrets», afirma Mauri. Aquest fenomen es descriu com a «extinció local», o sigui, una pèrdua que no implica la desaparició total d’una espècie en un territori però sí una desaparició gradual de cada vegada més punts.

Algunes de les espècies més afectades són el faune lleonat (‘Hipparchia semele’), la blanca de l’arç (‘Aporia crataegi’), l’escac ferruginós (‘Melanargia occitanica’) i el brocat variable (‘Euphydryas aurinia’).

Acció local

El treball defensa que cada lloc té el seu propi relat. «L’evolució de les papallones no depèn únicament de grans dinàmiques, sinó també del que ha passat a cada parcel·la, cada prat», afirma l’investigador. «La història local de cada lloc és molt important», afegeix. «I això significa que les mesures de gestió locals poden ser essencials a l’hora de revertir la situació», acaba. Posa com a exemple la manera de gestionar un descampat, la freqüència de sega d’un herbassar, la conservació de marges vegetals a les àrees agrícoles, la restauració d’un prat urbà o la connexió entre petites taques de vegetació: «Cada pam de terra compta a l’hora de preservar la biodiversitat, que s’expressa com pot i allà on pot».

Notícies relacionades

Confirmada la condemna a 6 anys de presó per un massatgista de Sant Joan per agressió sexual a una clienta de 18 anys

La primavera plujosa i calorosa anticipa un estiu de mosquits, paneroles i rates a Catalunya

L’estudi no permet concloure, ara per ara, que els nous models de verd urbà ja estiguin tenint un efecte clar sobre les poblacions de papallones. Però Mauri admet que una possible explicació es deu al fet que els parcs i jardins són espais, en molts casos, de creació molt recent.

Una altra de les conclusions té a veure amb la mida de les ales de les papallones. En un paisatge fragmentat, no tots els exemplars tenen la mateixa capacitat de resistir: «Hem comprovat que les espècies de més mida i amb més capacitat de dispersió mostren més estabilitat que les més petites, perquè tenen marge per desplaçar-se a la recerca d’aliment i refugi». L’estudi, en la línia de les últimes investigacions científiques sobre l’evolució de les papallones a la regió mediterrània, confirma el deteriorament d’una espècie que alerta sobre la pèrdua d’hàbitats. En el cas de la zona metropolitana, prats que moltes vegades són vistos com a llocs buits i plens de «males herbes», s’erigeixen com a salvació per als pol·linitzadors.