Mar Hurtado, David Castillo i Pau Sobrerroca : "La formació inicial dels mestres s’ha de revisar"

David Castillo (D. C.): El docent és un col·lectiu que ha resistit molt, que ha tolerat molt tota una sèrie de situacions per responsabilitat, fins que ha arribat un moment en què ha esclatat.

Si pràcticament tothom coincideix en el diagnòstic, ¿per què creuen que és tan difícil el diàleg amb l’Administració?

Mar Hurtado (M. H.): Crec que aquest departament sí que va arribar obert a escoltar. El problema és què en fan d’aquesta escolta. Perquè tu pots dir que estàs oberta al diàleg i que escoltaràs molt, pots tenir mil reunions amb sindicats, amb Rosa Sensat, amb qui vulguis, però si al cap i a la fi queda tot en paper mullat, ¿de què serveix? Els falta fer una lectura profunda de tot el que els expliquem i, a partir d’aquí, decidir quin és el que com a Govern volen que sigui el seu full de ruta. Si no, fa l’efecte que van una mica perduts i volen acontentar a tothom. I això és una debilitat.

Principalment, perquè no acontenten a ningú. Ara mateix estan enfadats docents, direccions, famílies...

M. H.: Quan vols acontentar a tothom no aconsegueixes crear una imatge forta, d’ideologia clara.

¿Què els sembla el famós acord de país, de 2.000 milions per a l’educació?

D. C.: Insuficient. És un pedaç a un problema molt més greu. El decret de la inclusiva, per exemple, es va aprovar en el seu moment, però no s’ha arribat a desplegar per un problema d’inversió. Jo ho veig com una operació de màrqueting: mirar de fer veure que d’aquí quatre anys les condicions laborals i de qualitat de les escoles seran molt superiors a les que hi ha ara mateix, però això no és real.

M. H.: I una cosa molt important és que l’acord pot ser bo o dolent, però no el pots anomenar acord si hi arribes saltant-te tots els protocols ètics que hi ha. No pots negociar i deixar de banda el sindicat majoritari, no pots passar per sobre d’una taula sindical. La manera com es va tancar va representar una mena de traïció que ha tingut un cost altíssim.

Una de les derivades del conflicte ha sigut el boicot a les colònies i sortides de més de 1.150 centres. ¿Els preocupa que no hi hagi marxa enrere i no es recuperin una vegada superada la crisi?

M. H.: Actualment, les colònies se sostenen gràcies al voluntariat dels mestres: això és una realitat i s’ha de saber. Aquí hi ha hagut una deixadesa per part de l’Administració, i les conseqüències que se’n deriven són difícils d’arreglar perquè hem arribat a un límit.

Pau Sobrerroca (P. S.). Si el departament dona valor a les sortides escolars les hauria de reconèixer. Si les valores hi has d’apostar. Durant molt temps els mestres les han fetes perquè són professionals, estimen la infància i estimen el que fan, i això s’ha normalitzat. Però si la conselleria hi creu cal valorar-les, tant econòmicament com acadèmicament. Donar-hi valor de forma curricular perquè en té.

M. H.: Hem de deixar de mirar l’escola com un lloc on només hi ha saber. Sí, el saber hi han de ser, però alhora hi ha una vida d’escola que suposa una part relacional, una convivència, que també es posa en joc quan surts de l’escola. I aprens coses i amplifiques i millores aquest saber.

¿Què els sembla el pla pilot dels Mossos als instituts?

M. H.: Hem mostrat el rebuig a aquesta mesura des del primer dia. La pregunta que ens fem ara és com hem arribat fins aquí. Potser els missatges constants que criminalitzen l’adolescència han portat a pensar que els Mossos d’Esquadra seran els que solucionaran els problemes. Potser estem criminalitzant en excés els adolescents.

P. S.: Els problemes no es resoldran sense polítiques socials que ataquin les desigualtats que estan generant aquest malestar en els adolescents.

No es parla gaire dels índexs de pobresa infantil, que actualment se situen en el 35%. Entenc que l’impacte d’això en la infància i en l’escola és evident.

M. H.: Del tot. Una criatura que no menja bé, que comparteix habitació amb no sé quantes famílies, etcètera, és normal que no estigui en condicions d’aprendre. I una de les maneres d’expressar aquest malestar és estar en contra de tot. I aquest sentiment, a mesura que creixen, s’aguditza.

P. S.: L’informe PISA deixava clara la relació entre el context familiar i socioeconòmic de l’alumne i els seus resultats acadèmics. En un context en què la desigualtat cada vegada és més gran, els mestres per descomptat que fem tot el que podem per intentar acompanyar aquestes situacions, però faria falta un pla ambiciós contra la pobresa infantil, que hauria d’anar més enllà del departament. Un acord realment de país.

¿Quin és, per a vostès, el gran repte de l’escola catalana?

Notícies relacionades

El Govern condonarà els deutes amb Endesa entre 2022 i 2025 de les persones vulnerables

Mig segle del primer trasplantament de medul·la òssia d’Espanya

P. S.: Per a mi la pregunta és: ¿què demanem a l’escola? Si ens centrem només en aquestes proves estandarditzades perpetuarem i repetirem el mateix model, continuarem cometent els mateixos errors de sempre. Si el que volem és transformar, hem de fixar-nos en què prioritzem i com ho fem.

D. C.: També seria molt important millorar la formació inicial. Els nens han canviat, però els mestres continuen rebent la mateixa formació que quan l’escola era una altra. Els formem per a una escola que ja no existeix. A més, cada vegada hi ha més docents que arriben a les aules havent estudiat a distància. Tot això s’hauria de revisar. Un grau a través d’internet no et valida per fer de mestre.