El vot de protesta canvia de bàndol pel fracàs de la ‘nova política’

El principal efecte en el sistema polític va ser el pas del bipartidisme imperfecte, recolzat generalment en els nacionalismes perifèrics, al multipartidisme. Abans de l’esclat del moviment dels indignats, l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) reportava una suma del 77,2% en intenció de vot per al PSOE i el PP. Les altres dues formacions estatals amb representació, Esquerra Unida i UPyD, se situaven en un residual 5,2% i 3,5%, respectivament. Al cap d’una mica més de tres anys, el novembre del 2014, Podem era segons el CIS la primera força en intenció directa de vot i les alcaldies de grans ciutats com Madrid, Barcelona, Saragossa i la Corunya havien sigut conquerides per moviments municipalistes amb motor Podem. La seva entrada al Govern sota la presidència de Pedro Sánchez, el primer de coalició des del retorn de la democràcia, no arribaria fins a finals del 2019.

La fragmentació del sistema de partits imperant no es produeix pel 15M, segons Pablo Simón, politòleg de la Universitat Carlos III, sinó que és conseqüència de les causes compartides amb aquest moviment social, això és, la crisi econòmica, la corrupció o el malestar amb el sistema bipartidista. D’aquell "PP i PSOE, la mateixa merda és" i els assumptes que va col·locar en l’agenda de demandes i preocupacions, com ara els desnonaments, la connivència entre el poder polític i l’econòmic, la reforma del sistema electoral i la regeneració democràtica a través de les institucions.

Amb un moviment social que havia generat nous quadres i lideratges i un malestar que continuava sagnant, recorda Simón, és quan sorgeix el que es va anomenar nova política. "Recullen moltes d’aquelles demandes perquè són fills d’aquell malestar. Tant Podem com Ciutadans són hereus de moltes d’aquelles mesures", apunta el professor de Ciències Polítiques. L’un des d’un pol populista, afegeix, amb un plantejament davant la "casta" i d’escoltar el poble, de baix cap a dalt; l’altre des d’un pol "tecnocràtic", que va encarnar Ciutadans, un partit que advocava per sortir de la crisi amb reformes institucionals i avalades per tècnics, "perquè els polítics no puguin fer el que vulguin quan estan en el poder". Avui, les dues expressions polítiques "han mort", afirma.

El CIS i enquestes com la del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a Prensa Ibérica tornen a situar el PP i el PSOE en percentatges d’intenció de vot majoritaris. Del multipartidisme s’hauria passat al que César Calderón, director de la consultoria política Red Lines, anomena tripartidisme asimètric. Un escenari, assenyala, amb una sola suma viable, la del PP més Vox. "L’esquerra no té suma pròpia, i els dos partits obligats a governar plegats es disputen alhora el mateix electorat. Una sola porta de sortida, una sola clau i dos condemnats a barallar-se per tenir-la", indica. La seva tesi és provocativa: "Vox és l’últim fill viu del 15M".

El poble contra l’elit

"El 15M no tenia una ideologia coherent. De fet, no tenia ideologia; simplement, tenia gramàtica: antielitista, antimitjans, antipartits, horitzontal, viral, emocional", continua aquest consultor polític. "Les places es van buidar, però el rancor es va quedar. L’objectiu eren els bancs; avui és l’elit cultural, Brussel·les, l’Agenda 2030. La sintaxi és idèntica: el poble real contra ells. Vox ho ha entès. El PSOE i el PP, no; Sumar, menys; Podem, ni en parlem", diu.

Simón refuta aquesta descendència de Vox perquè entén que "són fills diferents en moments diferents", si bé concedeix que la formació d’ultradreta sí que és refugi avui dia del malestar. Un malestar pendular, ara vehiculat per la formació que lidera Santiago Abascal. Un pèndol que 15 anys després del moviment dels indignats ha arribat acompanyat de canvis en la dinàmica del país, més europea al filtrar assumptes de debat globals com la immigració, davant altres de propis com el procés. Així mateix, aquest politòleg apunta al canvi durant aquests anys en la "infraestructura de la comunicació", amb més bon control per part de Vox.

Per a Monedero, autocrític amb la manera de fer de Podem perquè no s’ha acabat transformant en un partit-moviment, "els errors dels partits són l’avantsala de la derrota". Una cosa que analitza a fons en el seu últim llibre: Menos realidades y más promesas. El error de la izquierda, los monstruos del fascismo y el partido-movimiento (Fondo de Cultura Económica).

"Desmuntar el que s’ha fet"

"Totes les vacunes que va posar Podem per no ser un partit clàssic ja no existeixen", es plany el cofundador i exdirigent lila. Per això l’aparició d’un "element conservador reaccionari que mira de desmuntar el que s’ha fet". Això no vol dir que el malestar desaparegui, però sí que "l’esquerra no tingui tantes possibilitats de capturar-lo". "Quan una força política amb trets revolucionaris per canviar les estructures profundes d’un país" no aconsegueix l’objectiu, diu, "la reacció està servida". Per tant, darrere de l’auge de l’extrema dreta "hi ha un fracàs de l’esquerra transformadora".

Notícies relacionades

CCOO i UGT convoquen una vaga parcial a Rodalies el 27 de maig i el 5 de juny

Catalunya activa avisos per fortes ratxes de vent i pluges torrencials davant un divendres en què també s’espera una baixada de les temperatures

El cas és que si hi ha una formació política que recull avui l’electorat anti establishment és Vox. Segons Calderón per haver sigut més eficient "a l’hora de construir el relat del greuge". La incapacitat de l’esquerra l’explica amb una metàfora: "El PSOE i Sumar venen vinils en l’era Spotify i creuen que el problema és la portada del disc".

Si l’actual canalització del vot de protesta té unes característiques oposades a les del 15M, en bona part per un fracàs de les expectatives dipositades en la nova política, el caldo de cultiu que el va fer sorgir encara hi és. De les derrotes en sorgeixen aprenentatges i Monedero vol pensar que va deixar un pòsit. "Com a politòleg sé que això no desapareix. Acabarà emergint. S’hi haurà d’ajudar i faran falta cares noves i atrevir-nos a buscar com és un partit polític al segle XXI", assenyala.