El Papa de la cautela redefineix el seu lideratge amb el seu xoc amb Trump

Els primers mesos del pontificat de Lleó XIV van ser, en efecte, això: una brisa. Una pròrroga. A Lleó li tocava tancar l’herència de Francesc, complir compromisos ja fixats i, sobretot, observar. Al Vaticà es parlava d’un Papa en "mode discret", una expressió que a Roma sol significar també una altra cosa: càlcul. El viatge previst a Turquia i el Líban, dissenyat pel seu predecessor, va quedar arxivat sense massa soroll. Era un temps de transició al Vaticà. Però va durar poc.

El gir va començar a entreveure’s a finals del 2025 i es va fer del tot evident amb una decisió que va tocar un dels nervis més sensibles de l’Església: els Estats Units. Lleó XIV va acceptar la renúncia del cardenal Timothy Dolan, l’arquebisbe de Nova York, figura mediàtica, conservador i pròxim a Donald Trump. Al seu lloc va nomenar Ronald Hicks, bisbe de Joliet, de perfil pastoral, pròxim als migrants i alineat amb la línia del cardenal Blase Cupich.

No va ser només un relleu. Va ser un missatge. Amb un únic nomenament, el primer Papa nord-americà va deixar clar que no es limitaria a gestionar l’herència de Francesc, sinó a aprofundir-la i anar més enllà. Al si del catolicisme nord-americà, molt polaritzat, la decisió es va llegir com un avís: menys proximitat al poder, més distància crítica amb Washington.

Aquest canvi de to va quedar fixat poc després, el 9 de gener del 2026, en el tradicional discurs del Papa al cos diplomàtic. Va ser una intervenció densa, gairebé programàtica. Lleó XIV va traçar un mapa del món en què va advertir "dels greus perills per a la vida política" derivats de la manipulació de la història, el nacionalisme excessiu i la distorsió del lideratge.

En un context de democràcies en crisi, va demanar que es respectés "la voluntat del poble veneçolà" i va alertar contra l’ús de la seguretat com a excusa per degradar migrants i refugiats. Sobre la guerra a Ucraïna, va reclamar un alto el foc immediat; del Pròxim Orient, va reiterar la solució dels dos estats. Va denunciar la crisi del multilateralisme com a "motiu d’especial preocupació". I va rematar amb una frase que evocava Francesc: "La guerra torna a estar de moda". El contingut no era nou. El to, sí: més directe i menys diplomàtic.

Un mes després, el 25 de febrer del 2026, va anunciar una agenda internacional que també marcava un perfil clar: Mònaco, Algèria, Angola, el Camerun, Guinea Equatorial i després Espanya. Cap d’aquestes destinacions –tret d’Itàlia– havia sigut visitada per Francesc. No era només geografia. Era una manera de reposicionar el Vaticà al món.

Però va ser l’esclat de la guerra a l’Iran el que va marcar el punt d’inflexió definitiu. Lleó XIV va deixar enrere la prudència inicial i va començar a parlar amb més claredat. Va condemnar la lògica de blocs, va denunciar l’entusiasme bèl·lic global i va advertir d’una deriva cap a l’autoritarisme. En un dels seus missatges més citats, va parlar de "el soroll de les armes" com a nova normalitat.

"No tinc por"

La reacció va arribar des de Washington i Donald Trump. El va qualificar de "feble". Lleó va respondre sense embuts: "No tinc por. Continuaré parlant contra la guerra". El xoc, més que personal, era simbòlic: dos models de lideratge global en un món en crisi.

Notícies relacionades

Massimo Faggioli, teòleg i historiador: "Prevost sap que els EUA són una potència a la qual s’ha de respondre, no obeir"

Un any amb més ajustos que girs en una Església en tensió

La situació va vorejar fins i tot el surrealisme quan el president nord-americà va difondre imatges amb intel·ligència artificial en les quals apareixia caracteritzat com a Jesucrist. Va retirar-ne una, en va publicar una altra. Al Vaticà no hi va haver tanta indignació com desconcert. Lleó XIV va optar per no entrar en la provocació. La seva estratègia ha sigut una altra: respondre sense confrontació directa. I insistir.

Ho va fer amb especial claredat a l’Àfrica. En un viatge al Camerun, lluny dels centres de poder tradicionals, va pronunciar una de les seves frases més dures fins ara: "El món està sent devastat per un grapat de tirans". Aquella "brisa matutina" del Papa ja havia canviat d’intensitat.