Un any amb més ajustos que girs en una Església en tensió

Un any després d’aquella elecció –aniversari que es compleix demà–, Lleó XIV ha exercit el poder així, amb aquesta lògica d’equilibri. Dotze mesos són tot just un instant per a una institució que mesura el temps amb un altre calendari moral i polític, però n’hi ha hagut prou per definir un estil: governar sense estridències, contenir sense immobilitzar, corregir sense trencar. Per això, el pontificat –almenys, per ara– s’ha mogut, sobretot, en una calculada línia d’amortiment entre les diferents ànimes de l’Església.

A l’octubre va permetre que es tornés a celebrar l’antic ritu tridentí a l’altar de la Càtedra de Sant Pere, tot i que sense derogar les restriccions imposades per Francesc a Traditionis Custodes. La norma continua intacta; la pràctica, en canvi, s’ha flexibilitzat. Per a uns ha sigut una concessió. Per a d’altres, una vàlvula d’escapament. En els dos casos opera la mateixa lògica: alleujar la pressió abans que derivi en fractura.

El fantasma del cisma

Fins i tot en els moviments econòmics hi va haver un intent d’ordenar sense dramatitzar. Exemple d’això va ser el motu proprio del 6 d’octubre. Amb aquest, Lleó XIV va posar fi a l’exclusivitat de l’Institut per a les Obres de Religió com a principal actor de les inversions de la Santa Seu i va tornar a reforçar el paper de l’APA, l’Administració del Patrimoni del Vaticà, fundada el 1967. No va ser una revolució financera, sinó una racionalització del sistema.

Dins del Vaticà en el seu conjunt, a diferència d’altres inicis de pontificat, tampoc hi ha hagut grans cessaments ni purgues. Lleó XIV va confirmar tots els responsables de la cúria a l’arribar, i va evitar qualsevol gest inicial de ruptura, i en aquests 12 mesos ha fet més ajustos d’engranatge que canvis de direcció. El més important potser ha sigut el de Paolo Rudelli, una espècie de "cap de gabinet" dins dels murs vaticans, que va assumir la Secretaria d’Estat per a Assumptes Generals, reforçant l’eix diplomàtic i administratiu. Un altre ha sigut Petar Rajic, nou prefecte de la Casa Pontifícia.

Però les tensions internes –les que arriben des de la dreta, però també des de l’ala més progressista– no només no van desaparèixer: van continuar bategant sota la superfície del pontificat. Al febrer, els ultraconservadors lefebvrians –un grup molt minoritari, però també molt sorollós– van anunciar la seva intenció d’ordenar al juliol nous bisbes sense autorització de Roma, un desafiament d’enorme càrrega simbòlica que va reobrir el fantasma del cisma. Lleó XIV va intentar contenir la crisi mitjançant una mediació encapçalada pel prefecte per a la Doctrina de la Fe –l’antic Sant Ofici–, tot i que les converses es van encallar i van deixar al Vaticà una inquietud persistent sobre el que pugui passar.

Notícies relacionades

Massimo Faggioli, teòleg i historiador: "Prevost sap que els EUA són una potència a la qual s’ha de respondre, no obeir"

El Papa de la cautela redefineix el seu lideratge amb el seu xoc amb Trump

Al front extern, els abusos sexuals dins de l’Església van continuar funcionant com un teló de fons constant del pontificat. Al novembre, Lleó XIV va insistir en la necessitat de reforçar la "cultura del respecte" i la protecció de les víctimes, especialment de menors. Al març, va nomenar l’arquebisbe francès Thibault Verni al capdavant de la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, un dels organismes més sensibles i observats del Vaticà. L’elecció no va ser casual. Verny, que havia treballat a França en processos d’escolta de víctimes i revisió de responsabilitats eclesiàstiques després de l’impacte de l’informe Sauvé, representa una figura amb experiència en una Església obligada a enfrontar-se públicament a la pròpia crisi.

Lleó XIV va voler enviar d’aquesta forma un missatge doble: continuïtat en la política de tolerància zero i, alhora, voluntat de deixar d’abordar l’assumpte com una emergència reputacional per convertir-lo en una gestió estructural i permanent de l’Església.