Mario Bielsa, geòleg i estudiant de doctorat: "Estem veient fondre’s gel format fa milers d’anys"

Mentre la majoria de persones veuen el gel com un element més del paisatge de muntanya, per a Mario Bielsa representa una valuosa –i cada vegada més fràgil– font d’informació. Nascut a la vall de Benasc, al Pirineu aragonès, i llicenciat en Geologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, està cursant ara un doctorat a l’Institut Pirinenc d’Ecologia-CSIC gràcies a una beca de la Fundació La Caixa. El seu objectiu és traçar una memòria climàtica pirinenca a partir del permafrost i de les formacions rocoses de les coves del Mont Perdut.

¿Vostè és meitat científic i meitat esportista d’aventura?

Des de petit m’han interessat la muntanya i les glaceres, i els meus pares m’animaven a entendre el perquè de les coses. Quan vaig fer un màster a Suïssa em vaig començar a interessar per les coves de gel i al final he pogut dedicar-m’hi gràcies a la beca. Crec que al CSIC em van escollir perquè també sabia moure’m per l’entorn i dominar els temes més esportius. Així que potser sí que soc una mica diferent de molts perfils científics. En tot cas, l’espeleologia és molt dura i encara continuo aprenent.

¿Quins misteris s’amaguen a les coves del Pirineu?

Les estalagmites de roca ens donen pistes de la història paleoambiental. La més recent amb la qual he treballat tenia 100.000 anys, que és una escala temporal molt llarga. D’altra banda, al Mont Perdut hi ha dipòsits de gel que podrien ser els més antics descoberts fins ara en una cova, i que acumulen components químics i restes biològiques. Els dos elements estan relacionats amb la presència o no de permafrost, que és l’objectiu principal de la meva investigació, i que ens aporta informació sobre les glaceres i interglaceres.

¿Queden buits per omplir en la cronologia del Pirineu?

Sobre l’abast de les glaceres hi ha una mica d’informació, però del permafrost no se’n sap res, ja que no deixa una marca clara. És simplement roca congelada i no té una relació lineal amb els períodes càlids o freds. Hem estudiat períodes freds amb grans glaceres on, no obstant, no hi ha permafrost a la muntanya perquè la glacera l’aïlla. S’ha reconstruït la història del permafrost a Sibèria o als Alps, però no al Pirineu.

¿L’estudi del passat també dona pistes sobre el futur?

Conèixer el passat ens permet fer prediccions de futur. Per exemple, com respon el permafrost als canvis ambientals i la seva resiliència. A causa de l’escalfament global, ja estem veient com desapareix gel de fa 4.000 anys. I en una de les coves en les quals treballem ha entrat aigua, que ha format una cascada de gel, cosa que és inaudita perquè fins ara estava en teoria molt aïllada per un permafrost molt fort.

Notícies relacionades

La meitat dels sèniors de 65 a 74 anys fan esport de manera habitual

La policia expulsa de Catalunya més de 100 multireincidents

¿Quines conseqüències té la desaparició d’aquest permafrost?

Quan el gel antic es fon, desapareix per sempre la informació que emmagatzemava. Però també té unes conseqüències geològiques molt importants. Aquí no tenim problemes tan importants com a Suïssa, on hi ha pobles just a sota de muntanyes enormes, però al massís del Mont Perdut ja veiem un augment de despreniments de roques. És a dir, que les conseqüències de l’escalfament global generen un risc real per a les persones i les infraestructures de muntanya. El meu paper és aportar informació, però està clar que el permafrost s’està fonent i és el moment d’actuar.