Viure en un petit poble de menys de 100 habitants: «Abans venia el metge una vegada a la setmana, però ara les cites són telefòniques»

Carrers deserts, absència de negocis, falta de serveis bàsics i llargs desplaçaments en cotxes per realitzar la majoria de gestions. Però a canvi, una vida en un entorn natural privilegiat i una existència més relaxada, més pausada i, en molts sentits més lliure. La despoblació deixa aquestes contradiccions en moltes poblacions. Al País Valencià, en l’actualitat, són 20 els pobles que compten amb menys de 100 veïns censats, segons l’Institut Nacional d’Estadística, i dos d’ells són a la província d’Alacant, mentre que tres es troben a la de València. És la província de Castelló la que s’emporta la palma amb 15 poblacions per sota d’aquest llindar.

Aquesta llista la componen Villamalur (99 habitants), Fonts d’Ayódar (98), Matet (94), Villanueva de Viver (94), Pavías (72), Herbers (68), Sacañet (67), Vallat (66), Vallibona (63), Torralba del Pinar (57), Fuente la Reina (55), Higueras (54), Villores (51), Palanques (34) i Castell de Cabres (21). Segons l’INE, han abandonat aquesta situació el 2025 Espadilla i Torrechiva que ja superen els 100 veïns, amb 101 i 106, respectivament. Per la seva banda, a Alacant, Famorca i Tollos en té 49 i 32 habitants cada un, i a València hi ha Carrícola (94 habitants), Puebla de San Miguel (63) i Sempere (33).

Això converteix Castell de Cabres en el poble més petit del País Valencià. Tot i que les dades oficials assenyalen que el municipi supera la vintena de censats, no arriba a la desena el nombre de persones que viuen en aquesta localitat del Baix Maestrat. Un lloc on tots es coneixen i on, entre aquestes poques persones, s’encarreguen de mantenir amb vida el municipi.

Un dels que sap com és l’experiència de viure en aquesta solitud gairebé extrema és José Ramón Segura, ara ja jubilat, però que durant 33 anys es va encarregar de la gestió del bar-restaurant l’Espiga, l’únic d’aquestes característiques de la població. «La vida no és fàcil, però a tot arreu és igual», assenyala Segura. Després d’haver abandonat Castell de Cabres amb setze anys i haver-se passat dècada i mitja en diferents treballs lluny del poble, va tornar amb 30 al seu lloc de naixement, on resideix els últims 40 anys.

José Ramón destaca la necessitat de comptar amb un vehicle propi per habitar en un poble d’aquestes característiques. «Els serveis són fora i depenem del cotxe per anar a comprar el que necessitem en altres llocs», comenta, però valora que «no és el tràfec de l’urbs. També hi ha persones que necessiten una hora i mitja de trajecte per anar i tornar de la feina en una gran ciutat».

Entre el que més valora hi ha «l’entorn en el qual vius, que això no ho tens en una ciutat, i una altra velocitat a l’hora de viure. Passes els dies tranquil i pots fer voltes pels camins. No és una cosa monòtona».

No obstant, sí que és cert que hi ha dificultats a què s’ha d’enfrontar. «Abans hi havia consulta mèdica al poble o venia el metge una vegada a la setmana, però ara les cites són telefòniques o reps trucades de l’hospital perquè vagis al doctor en tal dia concret. És un dèficit, perquè en altres llocs pots anar al centre de salut a peu».

Notícies relacionades

Així està la situació de les línies de Rodalies Renfe a Catalunya: els trens de l’R4 tornen a passar pel tram de l’accident de Gelida

L’Institut d’Estudis Catalans retira al catedràtic Ramón Flecha el Premi Catalunya i cessa la junta de l’Associació de Sociologia, vinculada a CREA

Tampoc faciliten les coses els fenòmens meteorològics. José Ramón Segura assenyala especialment la neu. «És el que més respecte genera. La neu i el gel poden produir que la carretera quedi tallada i és un perill. Però són moments puntuals, com la calor extrema o el vent violent», afirma.

De tota manera, malgrat les carències i l’aïllament, la seva valoració de la vida al poble més petit del País Valencià és positiva. «Està tot una mica lluny», diu–, però sempre tens tasques per fer. No sabria viure en cap altre lloc ara mateix», conclou.