Densificar sense massificar

Amb el nou Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) com a full de ruta encara en desenvolupament, el Govern busca afegir una fórmula per desbloquejar la paràlisi de l’habitatge mitjançant l’augment del nombre de vivendes permeses per espai, identificant fins a 69 àrees no desenvolupades on els plans municipals fixen densitats inferiors al màxim de 100 habitatges per hectàrea que marca la llei d’urbanisme catalana. Aquestes solars, situats majoritàriament en la segona i tercera corona, són peces clau per arribar a l’objectiu de construir 214.000 habitatges addicionals a Catalunya. Però, ¿com es tradueix aquesta voluntat en carrers i edificis sense degradar la qualitat de vida? Experts en ciència de dades, arquitectura, promoció i urbanisme coincideixen que una densificació coherent no només és viable, sinó necessària. Això sí, "no s’ha de confondre densificació amb massificació", recorda Guim Calsamiglia, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a EL PERIÓDICO.

"Una Catalunya obsoleta"

En una Catalunya que s’encamina cap als 10 milions d’habitants, amb una previsió de 256.000 noves vivendes en la pròxima dècada (Idescat), promotors i constructors anhelen amb urgència la possibilitat de densificar, després de detectar un divorci entre normativa i realitat social. "Hi ha una escassetat brutal de pisos de 50, 60 o 70 metres quadrats, que és el que anirà demanant mercat", adverteix Xavier Vilajoana, portaveu de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE). Amb llars cada vegada més petites –la mitjana és de 2,3 persones i creixen els unipersonals–, l’adaptació normativa resulta, segons el seu parer, ineludible. En aquest context, Vilajoana, citant un estudi de l’arquitecta Loreto Peralta Carvallo, de l’ETSAB-UPC, identifica fins a 111 sectors pendents de desenvolupament amb una densitat mitjana de 59 vivendes per hectàrea, molt per sota del límit legal. "Si un pla municipal només et deixa construir 10 vivendes en un solar de 1.200 metres quadrats, m’obliga a realitzar pisos de 120, perquè si els fes de 60, només podria construir la meitat de l’edifici permès i a causa del cost de sòl seria menys rendible", indica Vilajona, per a qui ajustar els plans permetria generar milers de vivendes sense consumir més sòl. Perquè la concentració també respon a una lògica de sostenibilitat i eficiència.

"Una densitat raonablement elevada redueix l’ocupació de sòl natural i facilita la mobilitat a peu o en transport públic", assenyala Oriol Nel·lo, professor de la UAB doctorat en geografia i exsecretari de Planificació Territorial del Govern de la Generalitat de Catalunya (2003-2011).

La regla del 19 %

En concret, l’estudi Una visió per al futur de Barcelona, liderat per l’urbanista Ramon Gras, diu que cada cop que es dobla la densitat, s’obté un increment mitjà del 19% en l’eficiència de les infraestructures i serveis. A més, les zones que arribin a una densitat òptima, entre 17.200-18.200 residents/km2 per a la ciutat de Barcelona, permeten accedir a fins a 110 vegades més serveis i comerços a peu que els entorns dispersos.

El potencial d’aquesta concentració, no obstant, no s’estén per igual a tots els municipis. Mentre ciutats com l’Hospitalet haurien "de congelar" la seva densitat per saturació, d’altres com Terrassa o Sant Cugat presenten marge de creixement. "El que és innegociable és que la densificació sigui policèntrica; no es tracta de saturar el centre, sinó de potenciar ciutats com Sabadell, Mataró o Vilanova per equilibrar la macrocefàlia de Barcelona", remarca Nel·lo. Però ¿com densificar una ciutat amb poc sòl disponible i marge per augmentar vivendes per metre quadrat? En aquests espais, una de les fórmules més estudiades és l’homogeneïtzació de cornises –elevar edificis baixos envoltats d’altres més alts–, juntament amb la subdivisió de grans pisos antics.

En aquest sentit, l’estudi de l’arquitecte Joan Artés (2017) va identificar entre 1.800 i 2.500 edificis a l’Eixample amb sostre edificable romanent propi per realitzar remuntes, el potencial del qual va més enllà d’afegir noves vivendes, ja que la venda dels anomenats "drets d’aire" permetria finançar la rehabilitació integral dels edificis, amb revaloritzacions d’entre el 15% i el 30% aproximadament.

És precisament en la rehabilitació on més recalquen els arquitectes Pere Joan Ravetllat, Cossima Cornadó i Marta Cornadó, del grup REARQ de la UPC. Per exemplificar el seu potencial comparteixen el seu projecte RegBCN, premiat recentment a la Biennal de Venècia, que proposa un sistema obert i modular d’estructures de fusta dissenyades per adossar-se a edificis existents.

‘Pròtesis’ urbanes

Aquestes pròtesis podrien allargar les unitats familiars, ampliar zones comunes, estilitzar façanes o reduir emissions, amb un preu mitjà de 2.000 euros per metre quadrat. "Equipem a l’edifici amb un envoltant bioclimàtica que redueix dràsticament la seva petjada de carboni", explica Ratvellat, una cosa crucial per adaptar-se als estàndards d’emissions zero per al 2050 exigits per les directives europees.

Més enllà de la revalorització, el valor de la rehabilitació compta amb un gran component social i de memòria històrica. "Moltes vegades, s’atribueix l’existència de problemes socials a la densificació. I no és cert. La segregació de barris ve donada per la (in)capacitat d’escollir un lloc on viure. Precisament, si en barris amb dèficit d’infraestructures s’aglutinen rendes més baixes, és pel preu del sòl, no per la densificació", explica Nel·lo.

De fet, una de les aplicacions més potents de RegBCN és als polígons de vivendes dels anys 50 i 60, a causa de l’economia d’escala, però també perquè "mantindríem l’arrelament i la identitat dels barris sense el trauma de la demolició", diu Cornado.

Línies vermelles

Notícies relacionades

Laboratori urbà a Hong Kong

Múnic, construir sense perdre verd

Per això, els experts ressalten que quan es parla de densificació, no tot és construir, sinó que cal prendre cauteles. Entre aquestes, destaca el respecte "innegociable" als estàndards urbanístics; per cada nova habitatge ha d’anar acompanyat de més zones verdes i equipaments, doncs, altrament, "farem una ciutat de pitjor qualitat", adverteix Nel·lo. També incideixen a diferenciar entre densitat residencial i intensitat d’ús, cosa que afegeix el trànsit de turistes i treballadors, una cosa crucial per mesurar bé quins són els costos de la congestió.

Un altre factor que es troba en el punt de mira és la controvertida relació entre densitat (més oferta) i preus. "Augmentar el parc no ha de rebaixar els preus; fa falta una regulació efectiva perquè el nou mercat pugui sigui assequible, no d’inversió", assegura Nel·lo. En la mateixa línia que l’expert, el Sindicat assenyala que "sense una intervenció al mercat es continuarà alimentant l’actual bombolla immobiliària"..