Aspectes desconeguts del cas dels germans de Manresa Òrrit Pires surten a la llum en l'acte institucional de record als desapareguts

L’acte va comptar amb la presència de la família Òrrit Pires, que mai ha deixat de buscar-los i que té en Mari Carme Orrit la portaveu i presidenta de l’Associació de Familiars de Desapareguts i Desaparegudes (Afades).

Entre els assistents hi havia el periodista Paco Lobatón, de la Fundación Europea por las Personas Desaparecidas (QSD Global).

La peça escènica ‘Objectes Trobats’, escrita i dirigida per la dramaturga Queralt Riera, s’ha construït a partir dels testimonis de familiars. La peça explica la història d’un objecte representatiu, simbòlic i important per a aquella persona, i al mateix temps, la història de la persona desapareguda en relació amb les persones que l’esperen o que l’enyoren.

Les actrius Nausicaa Bonnín, Júlia Truyol i Annabel Castan han posat cos i veu a les històries, que també han comptat amb videoart, a càrrec de Nando Purcalla i Òscar Martínez, i composicions musicals de Sergi Andrades.

El text dedicat a l’Isidre i la Dolors

Vet aquí una vegada un nen que es deia Isidre i una nena que es deia Dolors. L’Isidre tenia cinc anys i la Dolors, disset.

Eren germans. I en tenien molts més, de germans, l’Isidre i la Dolors, que n’eren quinze. I multipliqueu per quinze el bon dia, el bona nit, abraça’m, fes-me un petó, l’acompanya’m que tinc por, entesos ja vinc, i sabreu com n’eren, d’estimats.

Fa trenta-vuit anys que l’Isidre i la Dolors no hi són.

La Carme era la germana gran i un dia, quan estava embarassada, l’Isidre, que tenia cinc anys, li va donar una capseta de pastilles Rigola amb tres ninotets a dins i li va dir: “Té, perquè hi jugui la teva filla”. I l’any passat, la Carme li va regalar aquesta mateixa capseta al seu net, que ja és prou gran per no perdre-la.

Quin és el motor per continuar buscant els dos germans que falten passats trenta-vuit anys? La veritat, trobar la veritat.

El pare dels Òrrit, que així es diuen tots quinze germans, tenia dues feines, però els diumenges, tant sí com no, s’emportava tota la canalla a la muntanya, sempre, perquè la mare pogués descansar.

I tenia una recepta secreta que no compartia amb ningú, el pare, i es tancava a la cuina i preparava els “fullós”, que són una mena de rosquilles de sucre que es fan amb una pasta que s’ha de deixar

fermentar tapada amb un drap.

Tants “fullós” com havien menjat la Dolors i l’Isidre... Se sap que la memòria gustativa no desapareix mai.

La mare dels Òrrit té una llibreta vermella on ha anat apuntant al llarg dels anys les pistes i els diners gastats (una fortuna!), i les esperances i les suposicions que acompanyen el record de l’Isidre i la Dolors.

Quina esperança teniu? Que no els separessin. Que hagin estat junts. Que algun dia algú en vegi la fotografia o el documental que se n’ha fet i els reconegui. La veritat, trobar la veritat.

La nostra família està molt unida, som de petons i magarrufes. Ens agrada molt estar tots junts.

Hi ha una vida paral·lela que et permet tirar endavant. Créixer i tenir moments feliços, jugar amb els fills i els nets.

Hi ha una vida que va tirant endavant sense contemplacions i anem esgarrapant anècdotes i vivències que van conformant-nos en les persones que som.

I n’hi ha una altra, de vida. La vida on l’Isidre i la Dolors falten.

Notícies relacionades

Cop al tabac de contraban: la Guàrdia Civil deté 20 sospitosos i intervé 100 tones

L'Audiència dona deu dies a un condemnat perquè abandoni una finca amb la qual va intentar estafar un ancià a Mallorca

Aquesta vida es va aturar ara fa trenta-vuit anys.

Nosaltres no sabem on són l’Isidre i la Dolors, però els Òrrit sí que sabem on som. Som tots aquí al seu costat.