Les potes de l’escassetat

L’escassetat té moltes potes i totes allargades i enrevessades. El gran problema del mercat de l’habitatge a Catalunya és que la demanda és molt més alta que l’oferta d’habitatge nou. La ràtio és que fem un terç de l’habitatge que es necessita. Sense canvis. El 2026 també es formaran més llars noves que habitatges. L’escassetat és un fenomen que catiga les àrees metropolitanes de diversos països europeus, entre els quals Espanya, però la de Barcelona presenta el fenomen amb intensitat. Les polítiques han diagnosticat malament el problema, com un problema de competència. Les recents dades del cadastre mostren menys d’un 4% del parc d’habitatges a la província de Barcelona en mans de propietaris amb més de 10 habitatges. Pot ser útil regular el preu del combustible, ja que és un mercat no competitiu, però, encara que sonin bé, ni el 30% de lloguer social obligatori en cada promoció ni la regulació de lloguers ajuden a augmentar l’oferta d’habitatge. S’ha de densificar més, es resignava Salvador Illa en una entrevista recent.

Una de les potes de l’escassetat és l’alça del preu del lloguer, perquè, a causa que els salaris mitjans en un país amb la productivitat estancada no creixen, implica menys accessibilitat a l’habitatge. Quatre de cada 10 catalans destinen més del 30% dels seus ingressos al lloguer. Però la pota no es queda aquí. Si la cua de l’escassetat és cada vegada més llarga, només accedeixen els primers a l’habitatge. I els primers tenen més renda que els últims. Galindo i García Montalvo mostren que la taxa d’esforç de lloguer de mercat ha caigut a Espanya i a Catalunya en els últims anys, en contrast amb la percepció general, perquè mesura els que aconsegueixen llogar, no els que ho necessiten. La proporció d’inquilins en el quintil més pobre de la seva comunitat autònoma cau del 41% al 32% a Espanya i del 41% al 29% a Catalunya. La selecció és més intensa on el mercat és més restrictiu. L’allargada pota de l’escassetat.