"Per poc m’amputen els dits del peu"

Són xifres que posen sobre la taula els experts i que coneix bé Marta Lafuente, amb diabetis tipus 1 des dels 5 anys. "Van estar a un pas d’amputar-me els dits del peu. Em va salvar una doctora de Madrid, on visc", diu aquesta gallega de Pontevedra, de 46 anys.

Les ferides, porta d’infeccions i que afecten fins a un 50% dels pacients ingressats en hospitals, són un factor que dispara la perillositat en els pacients amb diabetis. Un dels factors més determinants és la isquèmia, és a dir, la falta d’irrigació sanguínia, que provoca una disminució de l’oxigen en els teixits (hipòxia tissular). Aquesta situació dificulta la cicatrització de les ferides, afavoreix l’aparició d’infeccions greus i augmenta de manera considerable el risc d’amputació.

"Quan els teixits no reben prou oxigen, perden la seva capacitat de defensar-se i regenerar-se. En el peu diabètic, la hipòxia tissular converteix una petita ferida en una lesió molt greu", explica la doctora Almudena Cecilia, vocal de la societat científica i podòloga a la unitat de Peu Diabètic del servei d’Angiologia i Cirurgia Vascular a l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid. La causa principal d’aquesta falta d’oxigen és la malaltia arterial perifèrica, molt més freqüent en persones amb diabetis. Aquesta patologia estreny o obstrueix les artèries de les cames i els peus, impedint que la sang es distribueixi correctament pels teixits.

La factura de la malaltia

A la Marta li van diagnosticar diabetis tipus 1 de petita. Durant 40 anys va conviure amb la malaltia i amb un tractament diari d’insulina que es repetia tres vegades al dia. El febrer del 2025, es va sotmetre a un doble trasplantament de pàncrees i de ronyó a l’Hospital 12 de Octubre de Madrid. Un abans i un després en la seva vida que avui relata amb optimisme. Perquè, si fa la vista enrere, assumeix que 40 anys de diabetis li van passar factura. "Et va fent mal... a les venes, a les artèries. Amb el temps, deixes de tenir sensibilitat als peus. A partir dels 30 anys, vaig començar a tenir alguna complicació", assenyala.

Es remunta al 2018. "Vaig començar a anar a classe de zumba i, un dia, saltant, el peu em va fer crac. No em va fer mal res perquè no tenia sensibilitat. Un dels ossos em sortia com per sobre de l’empenya". Va visitar un traumatòleg que li va operar el peu (el dret). Li va polir l’os i el peu es va quedar pla i deforme. Però estable.

Risc d’amputació

El desembre d’aquell mateix any, sent a Pontevedra, és quan "esclata el Charcot". Lafuente al·ludeix amb aquestes paraules l’artropatia de Charcot, una complicació severa del peu diabètic. El pacient no percep microtraumatismes que deformen el peu i necessita immobilització immediata i control estricte de la glucosa.

La Marta estava corrent i es va fer mal al peu esquerre. "Es va inflar moltíssim, estava cremant. Llavors, em diuen que per a això és boníssima l’ozonoteràpia", explica. Va començar amb sessions d’un mes que, confessa, no la van ajudar. "Em vaig gastar un dineral per a res".

Caminar sense dits

La cosa va anar a pitjor. En una cita amb la metge, al veure l’estat del peu, la van enviar directament a urgències de l’Hospital Montecelo. "Em fan una ressonància, una radiografia i, a les dues hores, ve un cirurgià vascular que em deixa anar: ¿Tu saps que la gent camina sense dits? I que m’amputaran. Em vaig quedar volada". Va arribar a estar ingressada a l’hospital més de 15 dies fins que va demanar l’alta voluntària per buscar alternatives a Madrid.

Va contactar amb l’Hospital Ramón y Cajal. "Vaig arribar-hi enfonsada. Amb tot perdut", recorda. El març del 2019 el cirurgià que fa la intervenció d’unir els nervis amb una incisió als bessons amb l’objectiu de recuperar sensibilitat li diu que ha d’anar a la unitat de peu diabètic. "Quina és la meva sorpresa, que la podòloga em diu que intentarà salvar-me el peu per damunt de tot". Va entrar al centre mèdic el març del 2019 i així va estar: enguixada i en cadira de rodes fins a l’abril del 2020, moment en què la van operar. A partir d’allà van ser sis mesos de recuperació més: rehabilitació, físios i sabates postquirúrgica i ortopèdica.

Plantilles i revisions

Notícies relacionades

Projecten un canal paral·lel al riu Daró a la Bisbal d'Empordà per evitar inundacions en episodis de tempesta

Regina descarrega més de 100 litres per metre quadrat a Catalunya i es prepara per deixar un cap de setmana de més pluges i mal temps

Plantilles i revisions mensuals fins a la data d’avui... "I cada vegada que una sabata em frega, un mitjó em fa fricció o qualsevol cosa, que per a qualsevol persona sense artropatia pot semblar una xorrada, tremolo i envio a l’Almudena (la seva podòloga) un missatge amb reportatge fotogràfic de la ferida, per atacar ràpid".

"Els metges haurien de tenir la mateixa informació. No pot ser que un et digui que ha d’amputar-te els dits i, en un altre lloc, et diguin que no", afirma. La Marta avui corre i fa senderisme. "No puc fer esports d’impacte. Però porto les meves plantilles per caminar, que valen 300 euros, i els pacients estem intentant que les financin", afegeix.