"Li pago la hipoteca a l’assassí de la meva germana"

El 24 de gener, Terrassa inaugurava els jardins d’Eva Abad. Una plaça dedicada a la doctora d’un CAP egarenc que va ser assassinada pel seu marit el juliol del 2019. Un crim que la justícia va resoldre de forma ràpida: l’assassí, Manel Pérez Sucarrats, és a la presó, amb sentència ferma de 24 anys i el Tribunal Suprem ja li ha denegat una rebaixa de condemna.

Però la sentència també contemplava una sèrie d’indemnitzacions per a la família d’Eva Abad. Aquí no hi ha avanços. La seva germana Raquel va denunciar durant la inauguració de la plaça la situació en què es troben: "Està sent un procés interminable. Gairebé set anys després de l’assassinat de la meva germana encara no està resolt el tema de la responsabilitat civil. Li estem pagant la hipoteca a l’assassí de la meva germana". Un cas paradigmàtic d’un drama afegit i invisible provocat pels crims masclistes.

Aquest cas exemplifica el drama ocult de les sentència per violència masclista: l’execució de la condemna penal va per una via, més àgil, però l’execució de la responsabilitat civil, que inclou indemnitzacions econòmiques i patrimonials, s’estanca, cosa que provoca que les víctimes i les seves famílies quedin atrapades en un periple judicial interminable.

Fins ara no hi ha estadístiques públiques oficials específiques a Espanya que mesurin de manera sistemàtica quantes sentències per violència masclista estableixen responsabilitat civil i quant temps triga la seva execució, ni sobre quanties efectivament cobrades o terminis de compliment en aquests casos. Aquesta absència d’un estudi oficial amb dades completes sobre la responsabilitat civil específica en aquests processos és en si mateixa una dada rellevant: evidencia la invisibilització estadística de la reparació econòmica en la violència masclista, més enllà de les xifres de condemnes penals.

La doctora Abad va deixar dos fills, llavors menors d’edat. Són els hereus directes dels béns de la seva mare. El 50% de dos immobles: l’habitatge principal i un pis a la costa. El primer, amb una elevada hipoteca. Si deixen de pagar, la perden. El 50% restant, a nom de l’assassí, que no tenen cap pressa d’arribar a acords perquè estarà 24 anys tancat. El jutjat va ordenar l’embargament dels béns sol·licitat per la sentència. El cas va entrar llavors en aquest periple judicial interminable, que en el dia d’avui continua sense resoldre’s.

"Fins que la sentència no és ferma, no es pot executar tot i que hi hagi embargaments", explica Isabel Cazorla, l’advocada que va portar el procés penal. Una sentència que va ser recorreguda per l’assassí i que no ha sigut confirmada pel Suprem fins al 2023, quatre anys després del crim. "Els fills han anat creixent, ara van a la universitat, han de pagar-se els estudis, les despeses de viure fora...", apunta la germana de la morta.

El cas ha sigut un viacrucis des del principi. Ja des de la instrucció, quan van aparèixer diverses assegurances a nom de la doctora. Alguna vinculada a la hipoteca, una altra per defunció: "En alguns casos hem trobat una bona predisposició del banc. En d’altres hem hagut de lluitar molt", explica la seva germana a EL PERIÓDICO.

Pel que fa a l’àmbit judicial, el procés s’ha anat dilatant. En primer lloc per la inherent lentitud de la justícia a Espanya. "Si l’administració de Justícia abans ja anava malament, ara són paraules majors amb els canvis que hem tingut amb la nova llei. És un caos". Però a més, aquest tipus de casos tenen una particularitat: "Estem a la sala penal, d’una sentència penal, en la responsabilitat civil. Això deixa de ser prioritari", resumeix la lletrada.

Procés interminable

"Allà va quedar encallat", explica Alex de Dios, l’advocat especialitzat en dret civil que ara porta el tema. "El problema és que les parts no arriben a un acord i això porta a l’execució forçosa. Els immobles han de ser taxats per un pèrit judicial". Cal esperar que la Sala Penal (saturada de causes penals) designi taxador d’una peça civil. El problema s’eternitza. El jutjat per fi nomena un pèrit. El pèrit renuncia perquè es jubilarà ben aviat. Tornada a la casella de sortida.

Ara segueixen a l’espera de nou taxador. Quan se superi aquesta part del procés, els immobles passaran gairebé amb tota seguretat a subhasta electrònica, convocada al BOE, amb la demora que això comporta. Els fills, a més, són només propietaris d’un 50% dels immobles. ¿I qui voldria comprar només el 50% d’un immoble? Un altre complicat procés en què els hereus tenen el dret de tempteig si s’ho volen quedar, o arribar a acords amb el postor.

Fonts de l’advocacia asseguren a aquest diari que "les subhastes no sempre queden desertes. Hi ha una figura una mica tèrbola que és l’inversor de proindivís; són fons voltors que localitzen aquest tipus de casos i compren aquesta meitat. Així poden pressionar els propietaris del 50% restant. O li compres la seva meitat molt cara, o et fan ells una oferta per la teva meitat a baix preu".

Acabar cobrant aquesta indemnització no suposa acabar amb el malson. Es poden donar casos com el de l’assassinat d’una dona a Alcalá de Guadaira el 2015. Les filles van rebre com a indemnització no diners sinó béns: la propietat de la meitat de dos cotxes que tenia el matrimoni i de l’habitatge on convivien. Hisenda els va reclamar el 8% d’aquests béns. 5.000 euros que elles, cobrant cada una pensió no contributiva de poc més de 400 euros, no podien pagar. Es van veure obligades a fer campanyes per recaptar aquests diners.

Altres vegades no hi ha ni diners, ni béns. "De vegades l’altre no té res", expliquen des del Col·legi d’Advocats de Saragossa. Totes les escoles a Espanya tenen un Servei d’Assistència a la Dona, i a l’aragonès recorden el cas "d’un dona assassinada, que era llatinoamericana i estava d’okupa. Hi va haver problemes per deportar el cos. No tenia papers ni ajuda de cap tipus. Al final la família va demanar ajuda i va haver de ser l’Ajuntament de Saragossa el que es va encarregar de costejar-ho".

En altres casos, l’assassí té propietats... a l’estranger. Si tirar endavant un expedient així ja és lent en territori nacional, en un cas internacional és gairebé impossible. Fa falta el reconeixement de sentència a l’altre país. Un procediment que no impulsa el jutjat automàticament. L’han d’iniciar els advocats de la família al país estranger, amb procuradors i advocats locals, traduccions jurades, taxes i de vegades anys de litigi.

Notícies relacionades

Antonio Llardén liderarà el Consell Social de la UB

Una fossa revela una matança de dones i nens de fa 2.800 anys

Totes les responsabilitats civils de les sentències per assassinats masclistes estan en sales penals que no estan dissenyades per a execucions patrimonials. Allà passen a ser secundàries, en un ja saturadíssim aparell de justícia. La solució, segons Álex de Dios, passa "perquè l’Executiu legisli per a una via ràpida en aquests casos traumàtics".

L’Estat com a responsable subsidiari. Des del Ministeri de Justícia asseguren a aquest diari que per a ells "ha sigut des del primer dia una prioritat l’agilitació dels processos judicials, a fi d’evitar prejudicis per a la ciutadania, que té dret a un servei públic de justícia pròxim, àgil, accessible i eficaç".